Josep Clarà, escultor fet biblioteca.

 

Imagen

Petits llocs que veiem i utilitzem en el nostre dia a dia adquireixen una bellesa insospitada quan els mirem amb els ulls d’un foraster. Molts anem a estudiar o a llegir a la Biblioteca Josep Clarà, però pocs ens fixem en la bellesa harmònica de les escultures que hi ha al jardí que hem de creuar per entrar. Un jardí que a simple vista ens sembla desolat, però vist amb atenció admirem la bona disposició dels seus elements, tots col·locats amb serenitat i amb colors mediterranis que ens suggereixen inevitablement la terra on vivim, que trepitgem i que molt sovint oblidem.

Josep Clarà fou un escultor afincat a les Tres Torres, on vivia i tenia el seu estudi. Un escultor noucentista que al morir donà la seva obra a l’Ajuntament per què pensava que se’n faria un millor ús. Però què va ser el noucentisme? Qui va ser Josep Clarà? I per què no hi ha un museu Clarà a Sarrià? On és la seva obra? En les línees següents intentarem treure’n l’entrellat, i comentar per últim una obra de l’escultor noucentista.

El noucentisme va ser un corrent artístic que a l’empara de la voluntat de progrés i civisme de la societat catalana protagonitzà les primeres dècades del S. XX. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona parlava als anys noranta d’aquest moviment com d’un projecte de modernitat; un espai on confluïren els interessos polítics i culturals d’un país, la civilitat i el mediterrani. El mare nostrum llatí passa a ser un paisatge, en el qual la visió ordenada i plàcida s’imposa en el seu tractament fins a convertir en jardí la feréstega natura romàntica. En aquest jardí s’hi veuen les essències d’una terra, d’un país, així com les tradicions populars, que es projecten cap al futur, cap a la modernitat, renovant-se. Folch i Torres ho expressà molt bé: “La nostra feina com a homes i com a artistes, és fer un art nacional que vingui de l’entranya de la mateixa terra, que sia plasmació d’ella.

Hi ha moments en la historia de l’art que tornem als nostres orígens primigenis per a inspirar-nos. Tornem a parlar el llatí de Ciceró i a viure sota l’òptica de Pèricles. Agafem la grandesa dels clàssics intemporals i la traslladem al nostre temps. Es pinten, s’esculpeixen o s’escriuen obres intemporals, ja que és componen sota lleis d’harmonia ordre i claredat. Aquest moviment agafa els models clàssics i els plasma sobre la terra de l’artista per conformar-ne la seva identitat. Harmonia, ordre, civilitat, nació i bellesa van unides.

 

Un autèntic noucentista

D’aquesta manera, al bell mig del nostre districte trobem l’antic estudi d’un escultor, ara també una biblioteca (al ser l’única de les Tres Torres el lector sabrà perfectament on es troba), la casa estudi –i el jardí noucentista- de Josep Clarà.

Josep Clarà, escultor nascut a Berga el 1878 i desaparegut a Barcelona el 1958, voltà el món i tornà al Born com se sol dir, viatjant per diferents països d’Europa. A França després d’un encontre amb el genial August Rodin, s’adonà que l’escultura era la disciplina en què s’havia d’especialitzar. Influït per les idees estètiques d’Eugeni d’Ors, basà la seva obra en la proporció, l’harmonia i la raó pròpies de l’art clàssic, depurat i auster. Va ser capdavanter els anys 1910 i 1911 en el si del moviment noucentista. Com a dibuixant destacà en el dibuixos que va fer de la ballarina Isadora Duncan, de qui les males llengües deien que n’estava enamorat. La seva producció artística reflectí un gran control de la tècnica, que el portà a sublimar-se amb La deesa, escultura de marbre que reflecteix tots els seus postulats estètics.

A la seva mort, cedí tota la seva obra per al gaudi públic, amb la idea que es creés un museu a casa seva on s’expliqués la seva obra. Aquest va funcionar amb més pena que glòria, gràcies a la poca publicitat, falta de públic i d’inversió. El 1978 la directora del museu, Maria Alegria Manegat, ja se’n queixava i ho denuncià; com es pot veure en una entrevista a La Vanguardia (6-08-1978) en el centenari del naixement de Clarà. Aquest abandonament institucional propicià que el 2000 s’hi construís una biblioteca de la Diputació, suplint així un mancança estructural del districte. Però això feu que l’obra de Clarà es disperses per tota la ciutat. Actualment podem veure obres seves al costat del monument a Macià de la Pl. Catalunya, a les escales continuadores de l’Avinguda Maria Cristina a Montjuic o a la Pl. de la Vila, davant l’ajuntament de Sarrià. Aquesta dispersió anava en contra del testament de l’artista, on s’especificava la seva voluntat de no disseminar la seva obra.

Al jardí de la biblioteca trobem el Tors de dona (1938), una obra que la seva sola admiració ens fa tornar a una bellesa perenne, només suggereix però ens mostra molt més que si ho fes evident. Una forma sublim sense cap escletxa, en què el bronze fa emergir sensacions que no ens podríem pas imaginar sentir abans d’entrar a estudiar o llegir.

Les preguntes que que em vénen al cap són: Com hi pot haver escultures així, sense un rètol que ens digui que som davant d’una meravella de l’art català? Ens creiem el nostre patrimoni? Clarà necessita que ens el creiem. No pot ser que en un acte d’extrema generositat es donessin totes aquestes escultures a l’Ajuntament i aquest l’ignori perpètuament. És evident que no és Llimona, no és Sunyer. Però és un gran escultor d’innegable plenitud artística, al qual s’està apartant de la posició central que hauria de tenir, i no només al nostre districte.

Però, com Clarà, tants d’altres artistes potentíssims de la nostre zona han sigut apartats dels cercles oficials de l’art per no ser els primers o els més atrevits, sinó els més treballadors i coherents amb la seva obra. Parafrasejant a Oscar Wilde, la vida d’un artista ha de ser avorrida, ja que allò important d’ell és la seva obra. Si té una vida massa interessant, és que la seva obra no ho és tant. En Clarà ho veiem perfectament, un artista entregat a la seva obra i a la recerca de la bellesa. Una cerca que el portà als grans clàssics, ens els quals trobà l’harmonia i les formes d’una joventut eterna. No volgué tenir una vida desmanegada per cridar l’atenció, sinó, una obra que reclamés atenció per ella mateixa.

La bellesa clàssica en l’harmonia és un dels plaers més forts que podem satisfer, gràcies a l’Ajuntament ho podem tenir en petites dosis cada vegada que entrem a la biblioteca. Cal per això, reivindicar un espai per a l’estudi d’aquest escultor i el seu gaudi estètic.


Imagen

 

L’article, publicat a la torre de Barcelona al número de juliol del 2013, el podeu trobar a http://www.latorredebarcelona.com/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s