Un malson metropolità

Els millors somnis i els pitjors malsons tenen una cosa en comú, segurament mai en podràs despertar. L’Aleix no ho sabia, només podia pensar en el seu cansament i en un cruiximent general a tot el cos, encara que allò que més el molestava era una sensació de sequedat que el dominava. El dia havia sigut llarg i per sort, només havia d’agafar el metro, fer tres parades i arribaria a casa seva. Allà, estirada plàcidament trobaria a la seva novia. Un sopar frugal i una nit de descans en parella, aquesta seria la seva recompensa. A l’entrar dins del vagó trobà lloc en un compartiment i s’assegué. Els demés passatgers ignoraven els nouvinguts, excepte una dona. Mostrava una foto d’un home en cadira de rodes, el buscava, s’havia perdut. L’Aleix pensà en com es podia perdre un home en cadira de rodes, i sense mobilitat pròpia aparent! Agafà una fotocopia que li donà la dona, pràcticament ni el mirà a la cara, enfeinada en la seva missió. Aquesta va ser la rebuda al seu nou futur.

Un dia normal i corrent en la vida d’un jove ben situat i acabat de sortir de la facultat, una feina ben remunerada en la mesura suficient per creure’s progressista. Així era la seva vida. Tenia una bona novia, l’estimava profundament i era l’enveja de totes les seves amistats. Com sol ocorre en aquest casos, tot passà per pura casualitat, encara no sabia ben bé com li havia cridat l’atenció. Des del mateix moment en que la va veure sabia que se’n enamoraria o simplement estava ja enamorat a la primera mirada. La seva relació era el reflex de la seva vida, l’aventura justa, la festa sense excessos, encara que amb anècdotes surrealistes que recordava sovint en companyia de tercers. Una vida normal per un noi de classe mitjana d’aquest país. Realment, res li havia anat malament, ni en certa mesura res li havia anat bé, tot allò que s’havia proposat ho havia fet bé. Batxillerat, carrera, també feia esport… Però en el fons del seu cor sempre havia volgut aventura. Llegia sobre països llunyans amb la voluntat de visitar-los, però l’aterrava la idea de sortir d’una falsa normalitat, volia anar a fer les ameriques, les àsies i conquerir els mars del sud… Tot i això veia com la seva vida passava i sense complir les seves expectatives era feliç. Buscava un incident fortuït que servís d’excusa per deixar de banda les fantasies i viatjar pels set mars o ser singular d’alguna manera que no es podia imaginar.

L’harmonia de la seva vida el feia estar tranquil, moltes vegades pensava en la seva sort quan veia altra gent que li feia enveja o simplement l’inquietaven, com era el cas. En un gest sense importància, tirà el fullet a la paperera del compartiment i començà a mirar per la finestra la paret fosca del túnel. Un cop llençat s’adonà de l’estranya familiaritat del rostre de la fotografia, era molt semblant a algú que coneixia, o potser era ell? I si era així, com és que la dona no l’havia reconegut? Tancà els ulls en un acte reflex i la seva ment es va tornar negre. Assegut al seient del vagó va sentir com la son l’envaïa, mai havia dormit al metro, però aquell desafortunat dia ho va fer

A l’obrir els ulls havia perdut la noció del temps. Només havia sigut un segon o una dècada? Va girar el cap i el canell per mirar el rellotge. Just en aquell moment va adonar-se de la gravetat de la situació, no tenia rellotge ni bossa. S’exclamà. Al fer-ho no podia moure els llavis. Es va voler aixecar però les cames no li responien, què li estava passant? Encara estava somiant? No ho podia respondre. Va moure els braços, però només aconseguí pensar-ho. El seu cervell no ho podia entendre, les seves cames no responien, ni els seus braços, ni el seus llavis.

El tren seguí el seu recorregut i anaven passant les parades. Homes i dones pujaven i baixaven. Com cridar quan no es poden fer vibrar les cordes vocals? Ell que sempre volia parlar i estar acompanyat, ara estava sol. Assegut només podia pensar.

 Pel tipus de passatgers va comprendre que la mitjanit ja havia passat. Estudiants i estrangers feien extensible la seva borratxera als altres usuaris del servei públic. Va començar a ordenar els seus pensaments per entendre com havia acabat allà. Havia sigut un dia normal, no havia passat res d’especial, cap detall, per ínfim que sigués preludiava el desastre. No havia ferit a ningú en cap sentit, feia temps que no discutia amb ella, que cada cop veia més lluny en el seu pensament. No podia ser una càstig diví. Que podia fer? Havia d’exterioritzar allò que patia. El seu raonament passava de l’anàlisi exhaustiu de la seva situació, a recordar moments insospitats, com una pilota passava d’un a l’altre. Com havia de sortir d’allà? Segur que ella s’adonaria que no arribava a temps a casa. La rutina tenia aquesta utilitat, ser previsible. Ella l’estimava ho sigui que el trobaria a faltar. No li havia fet mal en cap moment o sí? El mal que li havia fet, havia estat compensat en minuts d’èxtasi, en nits perdudes entre paraules d’amor. Pensava també en si això que patia seria permanent o marxaria tal com havia vingut? Havia de tornar a dormir? Si ho feia, els joves del vagó el deixarien en calça curta? No es decidia. Volia parlar amb algú dir-li i que el portés al metge, o simplement preguntar-li a algú què li passava. Va començar a fer sons guturals. La gent reia, algú el mirava com un bufó, no obtenia resposta. La suor freda fruit de la tensió baixava per la seva pell. Una angoixa abismal el posseïa. Les parades passaven. Tard o d’hora algun home del servei de seguretat havia de passar per allà, llavors podria trobar algun tipus de solució. Però quan? S’entendrien? El prendrien per boig? Un pensament va recórrer la seva esquena; havia estat desitjant un fet inesperat que alterés la seva vida, ara s’odiava amb totes les seves forces, va comprendre que allò pitjor d’un somni és que es faci realitat. Vivia el seu desitja’t malson. Era la primera vegada en tota la seva vida que patia per la seva integritat, era el primera vegada que ho passava malament, era el primer cop que tenia por.

En aquell instant va perdre el coneixement, no podia suportar la situació. Caigué al terra del vagó. Els demés viatgers van adonar-se del mal del jove en aquell moment. Quan es va despertar el raspall de les escales mecàniques li fregava el peu. No podia reaccionar, el subjectaven pels braços i no tenia esma de moure’s. Encara que el tingués, tampoc ho podria fer. Al caure del seu seient, uns homes havien trucat a seguretat. Aquests l’havien esperat en una parada determinada i l’havien tret de dins del vagó. Ell ho explicà tot, però amb els llavis tancats ningú l’entengué. No hi ha més tortura que no poder dir allò que es pensa, en aquell moment era literal. Realment no podia fer res, només podia esperar que el seu mal passés, sense moure cap múscul del seu cos, que podria fer? Aquell situació l’ultrapassava, tots els porus del seu cos supuraven. Només desitjava una cosa, només dir un nom. Si el deia i ella venia, tot s’arreglaria.

Els agents de seguretat estaven molts contents. L’havien trobat i amb una certa rapidesa. El cas que els havia portat de bòlit tot el dia ja estava resolt i aquella dona els deixaria d’empaitar. Havien trobat l’home que s’havia perdut, encara que ningú entenia com. Per tots era evident que no es podia moure, per la seva dona no. L’Aleix no entenia la situació, no s’havia perdut, però tanmateix ningú el buscava, això el va enfonsar. Què estaria fent la seva xicota, estaria amb un amant d’amagat sense saber quina hora era? Havia fugit com en tantes baralles amagades deia que faria? El seu cervell bullia, no podia deixar de pensar.

Una estona després, una figura femenina volgué entrar a l’habitació on es trobava. La podia veure perfectament a contrallum dins els marcs de la porta, una figura esvelta i gràcil en les seves corbes, coronades per una melena suau que repetia les corbes del seu cos. No s’imaginava els cabells, els respirava, sabia perfectament la fragància que tenien, l’olor que desprenien, la seva perfecta textura que ondulava amb qualsevol brisa. La seva figura, podia sentir-la en el tacte de la seva fina i clara pell, que amb els seus dits recorria esperant que no s’acabés. Els pits sobresortien prou per poder ser vistos, però conservaven la forma perfecte d’una dona esportiva. Per una idea més que ensucrada i fruit del cansament pensà que amb la seva visió s’acabarien tots els mals que patia, que ja podria moure’s a voluntat i explicar el misteriós fat. Quina joia més dolça li recorria la ment. El seu nas ja aspirava les aromes de la seva estimada, els seus dits ja sentien la seva pell i el seu pensament ja li parlava per explicar-li la seva dissort.

El seu mal fugia de la seva ment i la vida normal tornava, havia començat movent el dit petit del peu per incorporar-se, quan per fi ella va obrir la porta i ho va entendre tot.

La seva desventura de malson no havia fet res més que començar, era la dona de la fotocopia qui entrava, travessant la porta que l’havia emmarcat fins al moment. Ella era l’única que el rebé al metro. Una dona voluptuosa, ben formada, tirada cap endavant. Avançà dins la cambra situant-se just davant dels agents. Desprenia sensualitat i el seu cabell pel-roig ho confirmava. Perquè estava a l’habitació? Era evident que no era el seu marit. Va començar a recordar la fotocopia, no hi havia cap fotografia o si? Era ell realment? Si no l’hagués llençat podria demostrar que no era cap invàlid. No podia ser, la seva vida li agradava massa. Escoltà com la noia el reclamava, deia que era el seu marit perdut. Els agents de seguretat no s’ho acabaven d’empassar, però el cos d’ella feia que la creguessin.  Ara si que començà a cridar, però el resultat fou tan inútil que quan acabà ja sortia de la sala en una cadira i amb la seva nova dona guiant-lo. No ho podia entendre, no podia entendre res, excepte que no estava somiant, això ho comprenia perfectament. No podia deixar de pensar en el malson que tenia. No sabia on anava, però si que sabia que no es tornaria a despertar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s