La reunió

 Matí.

L’Octavi va mirar la seva amant i pensà que no hi havia res més bell al món. Estimava na Lisa, era la seva font de bellesa. Aquest era un pensament inalterable com esperava que fos el seu amor. No podia pensar en una altra o en res més. Tots dos estaven estirats sobre els llençols rebregats després de la nit, sabien perfectament que se separarien però ho volien dissimular amb totes les seves forces. A fora plovia i només una energia, l’obligació els podia separar. L’hivern s’apropava i la casa que l’Octavi tenia als Pirineus s’havia de preparar per la freda estació. Cofoi, va començar a veure bé la seva estimada. Estirada al llit, era la seva imatge preferida, aquell moment precís en que un es desperta i l’altre encara dorm, immers en somnis de seguretat i amor. Les faccions d’ella eren suaus, els ulls mostraven intel·ligència i el nas recte i ben posat ordenava un rostre perfecte. Els llavis eren melosos alhora que discrets, amagant de vegades les seves dentes blanques i ben posades. Tot el seu rostre irradiava harmonia. Per una estranya virtut, en cap moment disminuïa la seva bellesa. El cabell castany actuava de marc, així com de contrapunt al rostre pàl·lid, encara que guardava en la seva essència el color del mediterrani. No podia amagar el fet de ser del nord, però ho dissimulava amb l’acció del sol.

Quina sort la de l’Octavi, ajagut jugant amb els cabells de la seva noia, la seva sensibilitat indicava que estava en el moment àlgid d’un gaudi estètic sense precedents, no és podia imaginar com de lluny de la realitat estava. Poc a poc el sol va anar pujant i l’hora es feia breu. Havia de marxar, seria un viatge llarg i no el volia fer. Amb Lisa estirada al seu costat necessitava d’una voluntat prussiana per aixecar-se. Hauria de fer nit, a la casa en mig de la feréstega muntanya pirenaica, sense connexions de cap tipus. Lisa no l’acompanyaria ja que la feina ho impedia. El comiat va ser lent i dolorós, una mica entintat per discussions passades, que ell es comprometia a no repetir.

Separats a la fi, va anar a buscar el cotxe. Un cop dins del cotxe va comprovar la benzina, el pneumàtics i els CDs suficients a la guantera. Començà la ruta. Abans però, aprofità per comprar el diari, on parlaven de l’estrany cas d’un home perdut al metro, no pogué comprendre el fatal desenllaç. Una història massa angoixant per tenir-la al cap, cabòries que només avorririen el viatge.

Una cosa que l’Octavi odiava d’anar sol al cotxe i conduir era que no podia mirar el paisatge. Les muntanyes on es dirigia, cada cop més properes, eren superades per brufades colossals, talment immenses fortaleses d’aigua, d’una força fantàstica i moltes vegades de conseqüències fatals. Pensava en les tempestes i en la seva bellesa, que boniques eren, tenia ganes de veure’n una. A la visió dels núvols si barrejaven conspiracions bizantines en grans ciutats dins de les nuvolades, aventures que el portaven a l’antiga i gulliveriana ciutat de Laputa. Sense adonar-se’n arribà a la feréstega casa on havia de passar un parell de dies, només era qüestió de temps que els núvols descarreguessin provocant la gran tempesta.

La casa estava envoltada de boscos, tots ells frondosos i esquitxats de vida humana. Les cases no es veien ni es sentien entre elles. Quedaven aïllades, talment un petits arxipèlags. Els prats que envoltaven en primera instància la casa de l’Octavi eren costeruts o en pendent, excepte el que conduïa a casa seva. L’antiga borda estava en un punt intermedi de la muntanya, al costat d’un rierol que li portava l’aigua, amb la fredor característica del desgel. El camí que hi arribava unia els prats i la fonts de la casa, fent una línea central, paral·lela al fons de la vall, on hi confluïen totes les altres rieres, amb un so permanent que ressonava per les muntanyes que formaven el sotal.

Migdia.

Una vegada va arribar ho va trobar tot tal com ho havia deixat a finals de setembre. Tot tan perfectament desordenat que no s’atrevia a tocar res. La casa només tenia una planta i aprofitava la part final de la plana generada pel camí per tal d’engrandir-se. Era feta de fusta i vidre, tota plena de llum natural. La borda antiga havia sigut reparada tantes vegades que ja no en quedava res original, encara que ningú havia notat la diferència. L’interior era encantador, tots els convidats ho confirmaven. L’encant era generat per objectes lleugerament passats de moda combinats amb altres, que responien a les últimes tendències de la ciutat. Estampats lleugerament exòtics i que il·lustraven seus viatges acabaven de fer el fet, tot sota una decoració amb esquitxos folklòrics. Tenia dos dies per endavant, tot el menjar ordenat i els entreteniments que havia portat perfectament disposats.

La ruda feina del camp és l’antídot més eficient contra la pedanteria, aquesta era la seva conclusió desprès de fer llenya durant un parell d’hores. Sempre tenia ganes de fer aquestes coses, però quan s’hi posava, feia tot allò possible per no dur-les a terme. De les dues hores n’havia perdut ben bé una de llarga mirant tot el paisatge o fent qualsevol altre cosa que no sigués cansar-se. En aquests moments perduts havia vist com, en una força de contenció suprema, els núvols no, havien deixat anar ni una sola gota d’aigua. Esperava ansiós la tempesta que alliberes totes les gotes. Li feia il·lusió menjar sentint la pluja fora.

Tarda.

El dinar va ser ràpid i greixós. Fora dels tentacles de la societat, el greix saturat està permès. Un migdiada precedida d’un bon cigar va ser la desencadenant d’allò que marcaria la seva vida; Un simple blip-blop. Aquest sorollet el va despertar i a partir d’aquell moment es va sentir molt molest, era un turment que no entenia. Com el tic-tac d’un rellotge abans d’anar a dormir. Va cercar amb la mirada, alçant el cap i sense moure’s. Guaità d’on podria venir, l’habitació que ocupava tota la planta era quadrada i no podia amagar res. Blip-blop. Un altre cop. La seva freqüència no era sistemàtica i era com matar un mosquit, sempre creus que el tens aixafat al palmell de la mà, però al mirar-te’l, descobreixes que està voleiant o xuclant la sang de la teva cuixa. Blip-Blop. La desesperació el prenia per moments, sol en mig del no res, davant d’un soroll imparable. El podia sentir sortir d’arreu, tots els objectes de la casa en aquell moment emetien el so. No podia fer res més que esperar el següent, sabia que vindria de forma desprevinguda i que no hi podria fer res, el va travessar i ja està. La majoria d’accidents que tenim, no ens fan mal. Xocar contra un porta o qualsevol altre element es redueix a una esgarrapada, però, quan sabem que ens passarà i el podem esperar, llavors ens fa molt més mal, abans i tot de sentir-lo físicament. Això mateix estava passant. Sabia que tard o d’hora sonaria el sorollet. No sabia quan. Aquest fet l’obsessionava en tots els seus pensaments. Sols tenia una idea, el seu cervell li anava recordant a cada minut aquell blip-blop. El buscà per tota la casa. Al final deixà de sonar i tal com l’havia obsessionat durant tota la tarda, ara amb el sol ponent desapareixia el neguit. L’hora fosca havia arribat i l’aïllament es feia present. Només tenia revistes antigues per llegir o novel·les clàssiques, cada vegada que anava a aquella casa les intentava llegir, però sempre les deixava a partir del segon o tercer capítol, el que podia llegir abans d’adormir-se.

Nit.

Fora la casa, la vall s’enfosquia i començava a fer sentir tots els sons que hom espera d’ella. Els grills, les granotes, les petites rates grilles, tot començava a sonar tal com ho havia de fer. El silenci no existeix a la natura, ens l’hem inventat els humans per a sortir-ne. Avorrit de llegir i ja sopat es posà a dormir. Els pensaments filosòfics l’envaïen profundament, es pensava arribar a conclusions lògiques que segurament havien passat per alt als grans pensadors de la humanitat. Quan el son el conqueria i ja havia solucionat tots els problemes del món, en aquell moment on els somnis convergeixen amb la realitat, en aquell mateix segon, tornà a sentir aquell so que l’havia obsessionat. Tal com es despertà de la migdiada, ara es despertava d’un no-son. Blip-blop. Ara l’escoltava més clarament, podia endevinar d’on venia, era de fora la casa. Blip-blop La falta de llum obligava a treballar els seus altres sentits i podia sentir perfectament el dring al final del camí. El so que l’havia obsessionat ara l’atreia i l’empenyia. El vent el despertava. Talment era com si el portés cap algun lloc i de la mateixa manera, el soroll es va començar a convertir en una melodia preciosa. Amb gran sorpresa, entre els arbres començava a distingir unes figures amb un objecte molt gran al seu costat. A l’acostumar-se a la minsa llum pogué veure perfectament on anava; hi havia una homenets al final del camí. Quins éssers més deliciosos pensà. Ja a prop, va veure que les seves faccions eren suaus com la pell d’una fruita madura, cames, braços i el tronc eren de color metàl·lic, però la textura semblava que era quelcom vegetal, tal com l’escorça d’un arbre al ser tacada per una pintura estranya. Tots els quatre sers que va distingir entre la fosca parlaven movent els dits i emetent notes musicals, que només ells entenien. Qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat intuïa que aquella melodia només podia portar missatges de pau i amor. L’Octavi estava ben convençut que allò era un somni, però tots els seus sentits li deien el contrari. Estava realment emocionat, entenia perfectament que aquell encontre canviaria completament la seva vida i no podia sospitar les conseqüències que tindria per ell.

Un dels alienígenes que hi havia, es va apropar. La seva olor era encara millor de l’aparença que tenia. Enamorava l’Octavi per tots els porus del seu cos, era fantàstic, només tenia paraules de pau i amor, d’agermanament galàctic, només volia que tota la humanitat conegués aquets éssers tan fantàstics, tan bells. La seva olor i el seu cos feien de na Lisa un vell record, ja llunyà i pràcticament oblidat. Començava a plorar d’emoció, ja que veia en els alienígenes la definició exacte de la Bellesa. Volia cridar al món la seva existència de la mateixa manera que l’enamorat creu que tothom ha de saber del seu amor. Emetien llums, sons i perfums, eren éssers genials en el més estricte sentit de la paraula. Sense cap dilació li va allargar la ma i va començar a dir la paraula amor i pau amb tants idiomes com sabia, mai havia desitja’t tan bé a ningú. Pensava que podria perfectament renegar de l’amor cap a la seva parella si un ésser com aquell l’acceptava, podria ser feliç per tota l’eternitat. Ja havia declarat totes les seves intencions i fet tots els gestos perquè entenguessin que només els volia bé.

L’extraterrestre que destacava en bellesa i elegància va recular i va començar a parlar, també allargava els braços i uns tentacles que semblaven mans, però de la seva boca només sortien paraules de guerra i dolor, les melodies que feia amb els tentacles eren de terror i d’angoixa. La seva expressió canvià i era cada cop més fosca. No ho podia entendre l’Octavi, com podia ser? Ell havia sigut molt clar, no volia res d’allò, no volia guerra, ni mort ni destrucció, només una pau galàctica. No podia creure’s que el seu interlocutor li donés a entendre que el mataria de les formes més inimaginables possibles, que destruiria la terra i que no hi tornaria més. No! No podia deixar que la bellesa d’aquells éssers s’esfumés, no podia ser que desprès de mostrar-los la seva bona voluntat volguessin destruir la Terra, era un malentès. Li venien al cap aquelles nit de turment adolescent esperant la resposta de la seva enamorada, tan patiment condensat en un segon. Cada paraula del ser fantàstic era una daga, només desitjava que s’acabés aquella tortura, ja que sabia exactament com l’estucaria en cada moment. Podia preveure les paraules i li feien mal justament per aquest fet, sabia perfectament el moment en que li arribarien. Eren fuetades anunciades.

No podia més, no ho entenia. Al final va fer un crit dirigit al grup, que esperava darrere el seu líder, reclamant-los atenció i que censuressin les paraules del seu cap, entre insults de tota mena. Però per sorpresa seva van anar directament cap al terrícola i el van abraçar, quina joia per a ell. Dins d’aquell instant se sentí literalment al cel, l’ompliren, entengué per un moment l’existència, pogué comprendre el sentit de la creació. Abraçat a aquells sers i no a cap d’altre podria ser feliç, podria esdevenir complet.

 L’Octavi havia oblidat completament la seva vida anterior. Ja no tenia novia, ni feina, ni obligacions. Aquelles criatures de formes sublims eren el seu futur, només podia pensar en elles. Va mirar fixament als ulls dels extraterrestres i els va declarar la seva estima, va implorar que se l’emportessin amb ells. Per sorpresa de l’Octavi van fugir horroritzats cap a la seva nau especial. Els alienígenes, en pocs segons, ja estaven completament refugiats a la seva nau i el cabdill ja havia abandonat la seva posició. La nau amb la que havien vingut començava a fer senyals d’enlairament quan els núvols es van afegir als sentiments desesperats de l’Octavi i va començar a ploure. Primer amb petites gotes, immediatament amb altres de més grosses i tot d’una va passar un fet completament imprevisible. L’aigua fonia l’objecte volador i els sers galàctics, en un espectacle completament grotesc. Aquelles figures tan belles, es descomposaven en diferents colors, com quan es descoloreix amb lleixiu la roba negra, i quedaven a terra, emetent unes últimes notes, que barrejades amb els llamps i els trons que havia anunciat la pluja, feien una melodia horrorosa. Semblava que tot allò bell del món s’havia d’acabar, tal com un enamorat creu veure la fi del món en deixar de tenir parella.

Tot va acabar i l’Octavi es va posar a plorar com un nen desconsolat, no podia amb la seva ànima, no podia moure’s. Completament garratibat va passar la nit a la intempèrie. Tota la seva vida acabava de perdre el sentit, no hi havia esperança, tot allò suprem i bell havia mort, només quedava esperar la fi, el seu holocaust havia començat. Si l’aigua podia matar aquells àngels, si la natura podia matar una cosa tan formosa, tota esperança s’havia perdut, no tenia futur. No podia estimar mai més a ningú i tanmateix l’esperava una dona, Pensava en ella i no entenia com la podia haver abraçat, ara li semblava repugnant.

Estirat panxa enlaire sobre el fang que havia fet la pluja i els extraterrestres fosos, mirava el cel fosc de la nit, ara ja clarejant. Mirava el firmament en un estat de trànsit nou per a ell. Va ser just en un instant de revelació còsmica quan va entendre una veritat inassolible per a ell. No tornaria a veure res tan bell a la seva vida. Les seves suposades idees inalterables havien canviat, l’amor havia desaparegut. Havia passat una hora de glòria i ara ho pagaria amb una existència d’infern.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s