La Internacional Papanata

Imatge-Entre el vici i la virtut-

La polèmica sobre la banalitat de la cultura no s’ha de centrar en una periodista, sinó en tot el grup que representa. S’ha d’enfocar en la manera que representa de veure la realitat i interpretar-la. Talment com si es despullés l’emperador, s’ha generat un debat que qüestiona les bases de la cultura catalana. Aquest grup representa allò més modern de la ciutat, tan modern que està organitzat en una associació; la Internacional de la Papanata.

Si es critica a Bibiana Ballbé, és per ser un noia que es mostra més a ella mateixa que a la persona que entrevista, encara que allò que s’ha de criticar és la Internacional de la Papanata (IP). És com si presentéssim un plat de menjar amb més safata que teca. Per desgracia això ja passa. Es mostra l’art com una cosa amablement divertida, en que joves creadors (que greument s’autoanomenen artistes) fan de tot; normalment responen al perfil d’il·lustrador, actor, cantant de folck i barman. Autèntics Da Vincis del món posmodern. La creació és un procés molt seriós, en que la persona que la realitza fa grans esforços i treballa durant mesos per uns resultats de vegades excelsos i de vegades minsos. Entre la I.P. que va sempre a la moda, això és fa entre gintònics. En les mateixes festes on es coneixen galeristes i artistes amb crítics i marxants. Deia un famós escriptor que si es passa tot el dia de festa no te temps per escriure. Potser hi ha gent a Barcelona que s’ho hauria d’aplicar. Enlloc de fer cua davant les principals institucions i la gara-gara a tots els crítics, periodistes i col·leccionistes, l’artista ha de treballar i ser ell mateix. Ha de plantar cara. Hem necessitat tota una vaga indefinida de mestres perquè Barceló doni obra a un sindicat. Almenys André Bretón militava al PCF i organitzava els obrers de la indústria del gas als anys 30. Quants artistes d’anomenada fan coses similars?

En un moment com l’actual on els debats públics, qüestionen tot allò que ja existeix, des del propi estat actual fins a les dinàmiques socioeconòmiques; per que no podem qüestionar l’art i la seva manera d’expressar-se en els Mass-Media? O més greu, no podem començar a qüestionar els propis artistes i els seus representants?

Jaïr Domínguez, al qual professo admiració absoluta, parla de por al coneixement. Quin coneixement podem extreure de periodistes que es dediquen a parlar més de l’embolcall que del contingut? Els diaris és fan ressó que tal o qual quadre ha estat venut per una milionada, però no qüestiona el quadre en sí. És normal, una persona que paga 3 o 4 milions d’euros per 30 centímetres quadrats de tela, té el suficient poder perquè l’obra adquirida no sigui qüestionada.

A l’hora d’interactuar a l’arena pública hom ha de fer-ho amb allò que ell sap millor. En aquest país hi ha forces periodistes que actuen com a crítics d’art alhora que massa crítics actuen com a periodistes.  Aquest debat és un debat per separar les dues professions. Bibiana Ballbé vol ser una crític d’art, quan la seva formació és de periodista, per tan fa un producte de periodista. Fa divulgació sobre l’art, sobre un tipus d’art concret, l’art de referència a la Internacional de la Papanata. Com dèiem línies amunt, és un art creat per agradar al moment alhora que sobrecarrega allò que ja agrada al públic. Són aquells artistes que creen la mateixa obra un cop i un altre dient que és una reflexió sobre la vida i la mort. Per sort, el temps és un fiscal que excel·leix en les seves funcions.

A la vegada que entrem en un debat sobre el futur de la nostra nació, hem de preguntar-nos quin ha de ser l’art de la nostra futura república. Hem de continuar amb els cànons actuals, o hem de fer un nou art? Un art que representi a la nostra societat, que sigui entès per tothom alhora que tingui múltiples lectures, que ens apropi a l’ideal de bellesa universal, alhora que a un llenguatge de combat, que ens qüestioni la nostra vida. Un art contra la seva pròpia reproducció massiva, alhora que sigui fàcil de distribuir i assequible. Quina joia més gran seria que tothom del nostre país tingués una obra d’art a casa seva! L’art és una finestra que moltes vegades actua com un mirall. Actualment l’art és un espill que reflexa la nostra societat basada en la riota fàcil, la cobdícia, la falta de profunditat i l’especulació. Jeff Koons lligà la qualitat a la quantitat, afirmant que una obra val en funció del seu preu. És fals. Que un artista ara sigui famós i entronitzat és un fet circumstancial. Hem de crear una nova avantguarda que ens justifiqui com a societat davant del món i la història.

Tota la polèmica sobre la cultura de la riota és el reflex d’una societat que necessita debatre. Ho necessita fer amb propostes, no desacreditant una persona, hem de qüestionar al grup sencer. La qüestió real és si l’art és un mirall on veiem tot allò que volem ser i com en som d’espatarrants. O pel contrari hem d’optar per un art que es plantegi constantment els grans problemes que tenim derivats de la nostra condició humana. Un art, per tant, que faci de finestra alhora d’explorar noves respostes en un món permanentment qüestionat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s