Wendigo.

Wendigo: Ser que segueix als viatgers pels erms o boscos solitaris. En submergir-se en els seus pensaments, el wendigo murmura noms i paraules a les oïdes del viatger. Aquest ho nota i es tempta de girar-se, en passar el temps el ser parla amb més freqüència però sempre s’amaga, sent l’ombra del viatger. El caminant si es torna, no veu mai a l’estranya criatura. El wendigo turmenta els homes fins que fugen corrent, abandonat tot allò que duen, fins hi tot disparant a cegues si van armats. El viatger, en trobar-se fora de perill en la seva solitud, és atacat pel wendigo en una última estocada, ja que la criatura sempre torna a les seves víctimes.

Imatge

Jo, Melvin Francis, només volia tornar a casa. Abans que l’últim alè surti dels meus pulmons i travessi els meus llavis, pensaré en tot allò que he fet per explicar-me davant dels deus oblidats dels passamaquoddy.

El recorregut més curt entre dos punts és sempre una línia recta. Els ocells la poden recórrer, jo també ho havia de fer. Vaig travessar el bosc per arribar a casa meva aquell dia, més ben dit; en aquella alba de retrobament. Tot s’havia acabat i jo tornava a casa, casa meva. Havien estat anys de servei dur a la pàtria, però ja els havia deixat enrere.

Els espectres de la guerra s’allunyaven de mi. Jo que era d’un poble aniquilat, ara tornava victoriós d’unes terres estranyes. En els anys fora els boscos i les planes la meva Arcàdia havia patit tot tipus de privacions. La gana, la set i la falta de tot tractament digne eren una constant. Els colons exiliats tenim la dissort davant nostre. En ser Madawaska la meva llar i parlar el francès, em va ser fàcil sobreviure com a traductor a França. Ara, però tornava a la meva llar, mai més cap poder superior a la meva tribu em molestaria, podria tornar a estar en pau amb els deus que ja havien estat oblidats. Els esperits eterns dels arbres.

El camí a l’alba era fantasmagòric. L’alba sempre ho és, ja que les tenebres de la nit no han marxat de la terra i el sol encara no s’ha imposat quan les bèsties surten dels seus caus. Són aquestes hores en què l’home hauria de restar prop de la seva llar. A aquella hora vaig començar el camí. Un camí marcat per la frontera entre el prat que es podia trepitjar i el bosc que restava silvà. Ho havia de fer per arribar a la meva llar, en un moment en què el bromall flotava enmig de la vegetació. Els dos grans tòtems protegien el bosc del prat, o potser era al revés, protegien el prat de les forces del bosc, forces oblidades que dormien.

Els arbres s’alçaven com muntanyes davant meu, no podia veure sinó un mar d’alzines. El bosc era immens i jo segurament l’únic ser humà que hi caminava. Jo i els meus pensaments. Aquests espais sempre m’han portat a pensar en temps antics. Darrere els arbres hi ha una saviesa antiga, indesxifrable. Un llenguatge on cada paraula dura anys. El sol ja era dalt del firmament i dins el bosc cada cop hi havia menys llum. Els arbres l’agafaven amb les seves branques i de tant en tant una clariana feia d’oasis de l’astre sagrat.

L’arbreda ja sabia que jo hi havia entrat. Era el meu pensament qui l’havia alertat. Un espai que feia temps que no era visitat per cap altre de la meva espècie. Els vells savis del poble ens avisaven contra els mals esperits que hi habiten, però els anys de penúries al servei de l’estat m’havien fet saltar les antigues lleis. Els vells avisaven contra un boscam antic i intel·ligent, una flora que s’havia criat en temps dels antics indis passamaquoddy, quan ballaven amb fades de pedra. Inamovibles per centúries. Hom tenia la sensació de ser un intrús, els animals em seguien el rastre i alguna cosa que dormia i que encara no havia vist el sol sobre el firmament, començava a despertar.

Aquesta era la meva necessitat. Arribar al meu poblat.

Seguia caminant pel bosc, sol davant dels arbres. Les fulles dels arbustos i matolls m’anaven fregant la cara i deixant la seva humitat. El meu cap abaixat mirava com els meus peus s’enfonsaven en petites munts de fulles mortes i a mig podrir. De cop vaig sentir crits, gemecs! Els arbres es movien i el bosc tornava a quedar en silenci, un animal n’havia caçat un altre. Jo seguia caminant.

– Eii!

Qui ha sigut? Ho havia confós amb un dels últims gemecs de l’animal moribund? Em girava i només veia ombres. No hi havia res més. El bosc tornava a la seva calma i jo només distingia ombres, semblava que el vent m’enganyava i havia passat massa ràpid entre les branques. Tornava a recordar l’última frase del meu pensament. No hi havia vent.

Els dubtes em corroïen, estava sol, només els arbres em podrien parlar. La visió de la casa on em dirigia em portava a tornar a posar el peu davant de l’altre. Les fulles s’aixafaven. La llar em cridava. No podia entendre de cap manera la veu que sortia del fullam. Els ulls injectats en sang. Però havia d’arribar a casa. Tenia una única missió i res em podia molestar.

Les meves cames avançaven feixugament, havien fet el mateix moviment durant quilòmetres. Un peu davant de l’altre, avançant.

La meva llar no era una habitació, era una sensació enmig d’una tempesta. Això ho havia tingut molt clar des de petit. Un dia de setembre, una tempesta s’apropava cap al nostre poblat, els núvols creixien des de l’horitzó fins a dalt de tot del cel tapant el sol. Una torre feta pel mateix Posidó i més resistent que les muralles de Troia. En el seu interior negre i a l’extrem blanc. Veia com venia cap a mi, cap a casa meva. Tota la família estava expectant a la porta, fora, mirant aquell núvol immens, tan gran que dins seu en formava d’altres que es movien a velocitats diferents. Venia cap a nosaltres, nosaltres restaven immòbils…

– Hola! Sóc jo!

Aquest cop sí que l’havia sentit, escoltat i entès! Era una veu humana que estava darrere meu, m’havia vingut a trobar. Però no hi havia ningú, el bosc en la seva penombra a mig podrir i ple d’ulls inquiets, m’alterava. Jo havia arribat des de l’oceà, havia matat en platges oblidades. Havia estimat prostitutes en ports plens de mosquits i ara no veia d’on venia una simple veu? Estava perdent les facultats? El dubte em recorria la meva ment.

Es movien els arbres? Sí! Ho estaven fent, els animals invisibles em miraven. Jo no parava de donar voltes, caminava, em parava, l’arbre on em recolzava tenia marques al tronc. Els arbres s’ajuntaven darrere meu i em tapaven tant la visió com la fugida. Caminava recte i tot i això haver perdut els punts de referència. El sol era un record. Estava desorientat i no podria tornar a casa. No podria tornar amb els meus. No hauria d’haver entrat al bosc. Pagaria el meu sacrilegi.

Els bosc era negre per dins. L’aigua podrida i plena de fulles mortes. Havia de seguir caminant en la bona direcció, no em podria permetre un error. La meva llar encara era massa lluny i els déus de la meva tribu no ho permetrien. Les robes em molestaven. La samarreta sota la camisa s’enganxava a l’aixella, ja que les mànigues estaven rebregades per la suor. Els pantalons em queien i el cinturó de l’uniforme no els agafava bé. El sarró m’anava d’una banda a l’altre, era un pes mort que xocava contra els ronyons. Cada pas que feia amb la marxa forçada em feia respirar més fort. I no arribava a la meva llar, cada segon que passava en aquell bosc negre m’apropava al càstig. No hi podia fer res, només sortir. Sortir del bosc.

… Si l’aigua liquida és vida, en vapors celestials pot representar la mort. El núvol negre era un rostre que s’apropava cap a mi, cap a la meva família i nosaltres no en podíem pas fugir. Tapava la llum, amagava les muntanyes a la seva esquena, començaven a sentir trons a la llunyania, sabíem que era un preludi d’allò que vindria. Els mirava i veia l’estranya fascinació de l’horror en els rostres dels meus pares i germans. A poc a poc i amb la calma d’un botxí sense rellotge, van arribar les primeres gotes descompassades, la llum blanca s’anava enfosquint, arribava el suau fred de la negror. Llavors el meu Pare ens va cridar i vam entrar dins. Les finestres tremolaven i els llamps semblaven caure als prats que envoltaven la casa, però estàvem aixoplugats. Els murs eren resistents, els trons els posaven a prova. Quina gran sort la nostra. Pensava en tots els animals del bosc amagats en caus sota arbres, en coves a punt de ser inundades per aquell núvol gegantí. Era això mateix la llar, allò era casa meva, fins en la nit més fosca i la tempesta més obscura em mantindria calent i aixoplugat, amb un plat a taula i un tronc a la llar.

Aquests records em van fer accelerar el pas. En aquell moment el vaig veure per primera vegada tot i saber que només era una ombra.

M’havien parlat de feres que s’alimentaven de pensaments, d’arbres que parlaven entre ells per així distreure’s del pas dels eons. Tot i que també havia escoltat històries de pomes i costelles, en paradisos a la terra. No podia fugir, només seguir endavant i esperar arribar ràpidament a casa.

Creia que ja era mig matí, el sol es filtrava verticalment enmig de les fulles, feia grans columnes verticals, per les que passaven diminutes partícules d’un plàncton aeri. Llavors em va tornar a cridar.

– Tu!

Era la bèstia dels pensaments, em volia caçar. Era un wendigo. Gràcies a allò que pensava em podia perseguir. No li volia donar aquest plaer, em vaig llençar a terra i vaig deixar la ment en blanc.

Ja era lluny quan em vaig incorporar. Merda! Ho he tornat a fer, ara ja només puc córrer. Les branques em tallaven, esquivava les arrels, mirava enrere i no veia res, tots els verds i marrons desenfocats passaven pel meu costat. L’aire entrava pel nas i sortia per la boca, els músculs em cremaven, no sabia com posava una cama davant de l’altre, però per fer-ho havia d’estar concentrat, i no ho podia estar, ell em sabria trobar. Només podia veure davant meu la casa que m’havia resguardat de la pluja, de l’hivern i l’infern, els ancians dient-me per què no havia de passar pel bosc i jo entrant-hi. Esquivava els arbres, però encara xocava contra branques, queia a terra per culpa d’arrels o quedava xop en un bassal. No em podia moure, a cada passa estava més a prop de casa. D’altra manera haguera caigut inconscient per l’esgotament.

El Wendigo sabia on estava i em voldria caçar. Els meus pensaments el portarien cap a mi i em separaria la pell del múscul i aquest de l’ós. He vist molt animals caçar i no volia ser-ne la part passiva. M’aniria menjant cada part del meu cos. Tindria sort si la bèstia em deixava inconscient a la primera queixalada. Si no, pagaria el càstig dels déus oblidats del bosc. Havia de sortir-ne. Els passamaquoddy hem sigut respectuosos, vam ajudar els francesos i ens vam convertir… No!! No volia ser menjat, volia sortir del bosc. Les meves passes s’acceleraven, el meu cor anava a cent i ja estava al límit de la meva resistència. Volia arribar a casa. La suor se’m barrejava amb les llàgrimes. Les fulles em feien talls al passar ràpid pel seu costat. Els arbres xocaven amb mi i em portaven per tolls d’aigua infecta, negre, cada vegada m’hi veia menys, però llavors el vaig veure:

La bèstia era davant meu, en una gran clariana.

Encara em pensava que algú em cridava per sobre la meva espatlla, però el tenia davant, els seus trucs eren infinits. I just en aquell moment vaig comprendre que no sortiria de la clariana, allò contra el que m’havien avisat, allò que m’havien recordat fins a la sacietat, era davant meu, un gran Wendigo, un ésser horrible i alimentat pels meus pensaments. Tot estava perdut, el meu cervell es va escapar i vaig arribar a casa.

En aquell moment, en veure que la fera s’apropava, la meva llar em va venir al pensament. Tot el cos es va tornar flonjo i el cap estava en calma, tots els elements s’havien resolt en una forma que m’abraçava com una llar escalfa als seus membres en una casa acollidora. Les fulles d’esbarzers que se’m clavaven a les cames però jo creia que eren flonjos matalassos on els meus ossos descansaven. Tots eren al meu costat. No cantaven ni em deien res. Simplement respiraven amb mi, compartíem tota l’essència de la vida. Érem una sola persona amb diferents cossos. La joia em recorria les venes i no podia de deixar de pensar com hauria estat la meva vida sense aquella llar. Ells amb mi. Tots junts. Llàstima que tot s’acabaria molt aviat. La bèstia ja era prop meu. I tots es resistien a marxar. La claror freda i verda havia desaparegut substituïda per la claror d’una llar que mai no havia existit. Ja era sobre meu, el seu festí havia començat. Les tenebres de la mort havien arribat, un últim alè em va sortir de la boca. Els deus, si m’havien entès, ja sabien perquè havia mort.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s