Petits detalls.

interstellar

Cristhper Nolan, en la seva última estrena ha sorprès i descol·locat. L’evident precisió científica de la pel·lícula Interstellar ha estat aplaudida, pocs films d’aventures tenen un potencia divulgadora com aquest, però i l’ humanisme del film? I l’aventura i la història. Han passat més desapercebudes. Veurem a Nolan des de perspectives diferents, que ens ajudaran a comprendre aquest complex film, a partir de petits detalls i referències que potser alhora de veure’l ens han passat per alt.

És evident que a partir d’aquí hauré de fer forçats espòilers. La trama parteix de l’esgotament de la Terra, submergida en un govern que no es detalla, obliga als seus ciutadans a ser grangers a les ordres d’una elit dominant. Els conreus són arrasats per plagues, que forcen a desistir als pagesos. El nostre protagonista expilot de la NASA té una petita explotació on conviu amb el seu sogre i els seus dos fills, un germà i una germana. El germà accepta el rol de pagès i esdevé molt bo en la seva feina. La germana descobreix que els llibres de la biblioteca familiar cauen sense motiu aparent de la llibreria. Enmig d’una tempesta de sorra descobreix que cau en un ordre. Aquest odre resulta ser llenguatge binari i marca les coordenades d’una base secreta. El pare i la filla la van a buscar. Allà descobreixen una base de la NASA preparada per enviar una última missió, que descobrirà el planeta on establir els habitants de la Terra condemnats a un exili intergalàctic. Els personatges descobreixen que la mateixa força que ha convertit la sorra en llenguatge binari també ha fet un forat de cuc a Saturn, a partir del qual poden accedir a tres planetes prèviament descoberts per una missió anterior de dotze astronautes, la missió Llàtzer. Cooper, el pilot, s’enrola a una missió sense retorn per descobrir quin d’aquest tres planetes és habitable. Al primer que visiten perden vint-i-un anys gràcies a la relativitat del temps i en l’altre troben un astronauta boig que aconsegueix fer fracassar la missió. Quan tot sembla perdut, el protagonista decideix endinsar-se en un forat negre, per descobrir els misteris de la gravetat que podrien fer possible el trasllat de la humanitat i salvar la Terra. La seva companya viatge a l’últim planeta i hi estableix un primer campament, ja que és el planeta que permetrà la pervivència de l’espècie. Dins del forat, Cooper, descobreix com trampejar el temps i l’espai, provocant el llenguatge en binari del principi del film. La pel·lícula acaba amb el retrobament del pare i la filla, un altre cop gràcies a la relativitat del temps, la filla és una anciana i per Cooper només han passat uns mesos.

Fora de la idoneïtat científica, hi ha diversos temes dels quals no s’ha acabat de parlar. Aquests són dos. La forta simbologia cristiana del film i els seus referents literaris, que analitzarem per entendre veritablement la pel·lícula.

El simbolisme cristià del film comença amb les plagues que assolen els camps. Com a l’Èxode, sobre els camps americans cauen insectes (no s’acaba d’aclarir que són) que es mengen determinats cereals, obligant als agricultors a canviar constantment el cultiu (Èxode 10:1-20). També grans tempestes de sorra submergeixen la família en l’obscuritat. (Èxode 10:21-29). Queda clar que l’home només pot marxar de la terra, tal com van fer els israelites d’Egipte segons l’Antic Testament.

La següent menció la veiem en el fet que en diferents escenes una força superior que els personatges anomenen: Ells, dona pistes de com marxar de la Terra, des de fer caure llibres fins a crear forats de cuc per possibilitar el coneixement especial. Mencionen sempre a Ells com una força superior que els ajuda. D’aquesta manera Ells són Déu. Els dotze astronautes de la primera missió, equivalen als apòstols i els tres planetes a la santíssima trinitat. Déu ens ha mostrat Tres planetes gràcies a la visió de Dotze apòstols. La numerologia marca els referents cristians del film.

El sacrifici també apareix, els personatges han de tirar entre ells i el grup, entre ells i la persona que estimen. El sacrifici d’hom per possibilitar la vida de l’altre. Els astronautes saben que si el planeta que se’ls ha assignat no hi ha possibilitats de vida, hauran de morir. Dotze llàtzers que com Crist accepten d’una manera volguda el seu sacrifici en pros d’un bé major. L’únic que no l’accepta és obligat a sacrificar-se pel bé de tothom. Aquests també prefiguren el personatge de Cooper. Ell es sacrifica al estavellar la nau dins el forat negre, allà envia el missatge codificat a través d’un rellotge i gràcies a un deus ex machina surt del forat per aparèixer a prop de Saturn. El personatge doncs, és una paràbola de Crist. Accepta el seu sacrifici, que redimeix la seva condició i ressuscita per complir la promesa fet a la seva filla. De la mateixa manera que Llàtzer prefigura a Crist, els dotze astronautes prefiguren la missió de Cooper.

A l’escena en que Cooper s’endinsa dins el forat té una estranya conversa amb el robot que l’ha seguit tota la pel·lícula. En aquell moment els dos arriben a la conclusió que allò que pensaven que és Déu, o sigui Ells, no existeix i són ells mateixos els que han salvat e planeta. Així doncs hi ha un gir de 180º al simbolisme cristià del film, recordant l’Evangeli segons Sant Lluch: El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: “És aquí” o “És allà”. El Regne de Déu és enmig vostre (Lluc 17,20-37). Ens ho confirma també el fet que Amelia al entrar al forat de cuc toca una distorsió de l’espai i exclama: Són ells! Però en realitat és Cooper qui l’està tocant, així queda reforçada la idea de que l’home és qui salva la humanitat, no hi ha un déu que ho faci.

La lluita entre llum i foscor és un clàssic de la literatura cristiana. Jesús és la llum que es contraposa a la fosca. Aquesta dicotomia actua de lev-motiv durant el film. El planeta de Mann, és on ho veiem més clarament. Allà la neu cobreix la superfície. En una escena clau, l’astronauta Mann intenta matar a Cooper però aquest oposa resistència i es barallen. Ho fan al costat d’un abisme que té una terrassa plana al costat. Així doncs el director extrapola la lluita dels dos en el paisatge, Cooper és la plana blanca, ja que té amb ell l’amor i Mann és l’abisme, ja que obra per els seus propis interessos. D’altre banda, a les últimes escenes veiem com la casa de Cooper és blanca i l’hospital on descansa Murphy tot té una perfecta aurada lluminosa. Evidentment la unió dels dos personatges positius del film havia de ser així. Per últim, el planeta on aterra Amelia, la companya de Nolan, està banyat per un sol naixent, metàfora del futur de la humanitat.

La gran analogia que fa Nolan amb la simbologia cristiana serveix al director per condensar informació i subratllar-la. D’aquesta manera l’acció avança i tenim els seus actors plenament identificats en el seu rol. D’altre banda permeten una lectura del film agnòstica en que es deix clar que l’home és pot redimir a si mateix a través de l’amor cap als altres. L’amor és allò que realment mou els personatges i aconsegueix salvar-los és sempre un element positiu en el film. Es per aquest motiu que quan Amelia planteja no anar al planeta de Mann per poder anar al planeta on hi ha el seu amor, els personatges estan triant entre seguir la lògica del film o contradir-la. La contradiuen i esguerren la situació.

Les referències literàries il·lustren el film i l’enriqueixen. Nolan és llicenciat en literatura anglesa.  Aquestes són diverses i escaients en els seus plantejament. Si ve al principi la situació pot semblar El Raïm de la ira de John Steinbeck. Un poble de l’oest mitjà, tot sec i polsegós, un ambient de crisi i malestar, empestes de sorra i un necessitat d’emigrar, es reconverteix poc a poc i s’enllaça amb Borges. Tot hi que també parlarem de Thomas Dylen i Thomas Mann.

Borges apareix amb la biblioteca de l’habitació de Cooper. El director veu en aquest autor un dels pocs que ha tractat l’eternitat d’una manera encertada, donant-li una forma plàstica. En concret podem pensar que una part de la trama s’inspira en el conte la Biblioteca de Babel, on el món està format per una biblioteca infinita que conté tots els llibres que s’han escrit i s’escriuran. Borges ens fa una metàfora de l’eternitat i l’espai infinit. La trama parteix d’una llibreria. D’aquesta en cauen essencialment dos llibres (com saben al final els llença el mateix Cooper) l’Enciclopèdia i les obres completes d’Arthur Conan Doyle. El director diu als personatges: segui les pistes de la ciència. Els personatges que no segueixen aquest joc sens marquen, per tant, com a negatius. La trama avança i no tornem a veure a Borges fins el final. Dins del forat negre trobem la representació cinematogràfica de la Biblioteca de Babel, Borges digué que l’eternitat són tots els instants que han vingut i vindran. Dins del forat negre veiem tots els intents que han succeït a la biblioteca, que com al conte s’estructura amb cubicles entre els quals Cooper és mou. Allà ell és mou dins del temps i l’eternitat en una biblioteca, en una referència explicita de l’escriptor sud-americà. Així el temps i l’espai durant el film són tractats sota el prisma de l’escriptor cec.

Una altre referència és el poema que el Director de la missió recita a l’enlairament. Impressions de Thomas Dylan que no és una arenga als valents aventurers. És un rèquiem que ordena l’acció i subratlla la visió cristiana i desesperada de la missió. Ràbia contra l’agonia de la llum és la tornada i és tal com es senten els personatges. Senten una intraduïble ràbia contra la mort de la Terra però no hi poden fer res. També ens està prefigurant el futur de la missió en que la majoria de tripulants acabaran morts.

El planeta de Mann fa referència, com és evident, a la figura de Thomas Mann i per tal com ens es mostrat el planeta, a La Muntanya Màgica. Com amb el protagonista, a l’episodi Neu; Hans Castorp, fa una excursió a les valls properes al sanatori (com també ho fan els astronautes Mann i Cooper) on tenen una se’ls revela una veritat. Els astronautes, però, és barallen, ja que es descobreix com Mann ha falsejat les dades per que els vinguessin a recollir i així poder morir acompanyat dels seus semblants. Cooper s’esbatussa amb Mann i en un pla general, Nolan ens mostra la trifulga enmig d’una vall extraterrestre, la imatge esdevé llavors surrealista. Però també entenem com Mann és presa d’un egoisme fatal que els porta a tots a la destrucció. Però les coses encara empitjoren. El díscol aconsegueix arribar fins a l’estació espacial per tornar a la terra, però no pot obrir les comportes. Cooper i Amelia el persegueixen, veuen que si Mann obre les escotilles destruirà la nau i tota esperança. En aquest punt Mann es pot redimir, però segueix i destrueix l’estació forçant l’escotilla. Només el bon pilotatge de Cooper salva la missió. En nom de la bondat i de l’amor l’home no ha de deixar que la mort regni sobre els seus pensaments. Paraules escrites per Thomas Mann, però que l’astronauta homònim ignora, ja que la tenebrosa visió ha regnat sobre les seves accions i quasi aconsegueix fer fracassar la missió

Així doncs els personatges són sotmesos a les mateixes decisions que Thomas Mann planteja a Castorp. Només la superació d’allò més brut i horrible ens porta a ser realment humans. El personatge de Mann es així castigat i sacrificat, ja que ha posat els seus interessos per davant. Només els personatges que han supeditat els seus interessos als comuns poden sobreviure dins de lògica que imposa Nolan al film.

Tots aquests petits detalls, afegeixen a l’aventura una segona lectura que la fa més interessant. De la mateixa manera que Hugo Pratt amb les aventures del seu mariner errant cita a Zola o a Rimbaud, Nolan enriqueix la seva cosmologia amb referents culturals que enriqueixen la història. D’aquesta mateix manera, tal com gràcies als encerts científics és una obra divulgativa per els referents literaris pot ser una manera d’interessar l’espectador per la lectura o per la recerca. No s’ha d’oblidar però que Interstellar pertany al gènere de l’aventura. Té errades i no és un film perfecte, però mencionar a Borges dins d’un forat negre és un encert. Mostrar el silenci de l’espai i les enormes distàncies que el formen també. Plantejar que l’home ha d’emigrar, per les continuades referències a Steinbeck, també. Aquests aspectes del film cal destacar-los per veure que ens trobem davant d’un film complex que juga amb molts elements i ens vol dir moltes coses, però potser aquella que entenem més bé és que sols l’home pot salvar l’home.

Tots aquests petits detalls marquen la diferencia. L’aventura agafa un altre aire. Hergé, al posar en boca de Tintin la frase: tot va bé si acaba bé, feia exactament allò que ha fet Nolan en aquest film, recolzar la consistència de les seves fabuloses seqüències espacials en autor consolidats. Ha construït la seva història sobre bons fonaments, ara, si els materials de construcció són dolents, això ja no és problema de les mencions al cristianisme o a Borges, és que mirant massa d’encabir aquestes cites no s’ha concentrat en l’aventura. El resultat final és una gran aventura amb l’eternitat com a únic horitzó.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s