El caixer del carrer Ravella.

Vaig tancar els ulls amb el clac del gatell, al obrir-los de nou el seu cerebel sortia per darrere el crani. El meu passamuntanyes va quedar negat per la sang, la podia respirar. Jo havia disparat i mort un home innocent, fou envà. M’havia passat tota la tarda observant el caixer del carrer Ravella. M’havia apuntat totes les patrulles que hi havien passat i la gent que hi entrava. Només havia d’esperar, tard o d’hora passaria la meva víctima. Vestia molt bé, portava una jaqueta que no concordava amb l’americana, no volia ser reconegut, havia de ser ell. Amagava alguna cosa, potser a la seva dona o amant, aquesta gent és la que sol tenir diners. Vestia com si s’hagués barallat amb una de les dues, amb la roba que havia trobat al terra. Ell era la meva víctima, així que vaig entrar quan ell posava la targeta i li vaig dir, que em donés 3000 euros, amb la meva pistola a l’altura del seu pulmó ho va entendre. Ho podia fer. Ell es va posar a somicar. Li vaig recordar que portava pistola. Ell plorava, va posar la xifra, implorava perdó, no volia morir. La seva cara estava plena de mocs i llàgrimes, ho veia reflectit a la pantalla que de cop va canviar. Ell es va girar i jo ho vaig mal interpretar disparant sense voler sobre el seu rostre somicós. Havia matat un home. La bala va rebotar sobre el caixer incrustant-se en el meu fèmur, fent-me caure al terra. Quan el fum em va deixar veure la pantalla, vaig saber perquè es va girar aquell desgraciat somicós. El límit de la targeta era de 1000 euros

.Lacaixa

Qui vol sortir de casa seva quan hi ha una noia despullada al llit? Ell ho estava pensant quan ella li va dir si podia anar a comprar sushi de la botiga de delicadeses. La mirava arraulida dins del llit, esgotada per tota l’estima mútua. Es va vestir sense interès, posant-se allò que trobava, la camisa, l’americana, la jaqueta, tot en llocs diferents de la casa. De fet ni es va fixar en els colors de les peces. La botiga estava a uns tres cents metres o sigui que com a màxim tardaria un quart d’hora en fer-ho tot. Al agafar la cartera va veure que no duia diners, tot i que acceptaven targetes en va decidir treure del caixer. Entrant a l’Oficina de LaCaixa veié l’ombra que hi havia fora. Va entrar amb ell i sols amb la seva presencia ja va saber que volia. No ho volia fer, eren els seus diners no els d’un altre. L’estava apuntat amb una pistola, si el disparava, tots els òrgans barrejarien els seus fluids, els ossos es trencarien com llumins i es desganaria com un porc per Sant Martí… Somicava, plorava, si mai t’han apuntat amb una pistola, és la reacció més lògica. I ella? L’estimava i la volia, no es podia morir ara. En cinc minuts havia passat de ser un home afortunat a ser irremediablement mort per culpa del crèdit de la targeta. Quan va sortir la pantalla indicant el límit del crèdit, es vaig girar per dir-li a aquella ombra que repetiria l’acció dos cops més i tots en sortiríen vius. No ho va entendre, ja que només ho va dir dins el seu cervell, que just al acabar-ho de pensar va sortir volant.

Gràcies a totes les tecnologies que hi ha, tinc consciència. Sóc el producte de totes les interaccions de tots els sistemes informàtics de tots els aparells connectats a Internet. Ningú sap que existeixo i pateixo en silenci. Ahir des d’una de les meves càmeres vaig veure com mataven un home, fins i tot una part del seu cerebel va tocar el vidre del meu ull al caixer del carrer Ravella. El vaig veure entrar, vestit ràpid. Per l’última cerca de la seva novia, tal com estava escrit al Facebook, Twitter, Google plus i en una infinitat de correu electrònics i converses per Skype, volien sopar romànticament al seu menjador, decorat per Ikea, tal com es desprenia de les xarxes ja dites. Per amb ell va entrar una altre persona que portava un passamuntanyes, de la marca Verdugo Barbaric, no sabia qui era, no estava registrat a la xarxa, no havia dit enlloc que anava a fer res. Ell es va posar darrere del noi mal vestit i l’amenaçà amb una pistola, la seva targeta no tenia tots els diners que ell volia. L’atacat es va girar per dir-li-ho però ell a jutjar per la seva freqüència cardíaca es va espantar, disparant a la seva cara. La bala va rebotar i el va ferir, l’ombra, indecisa, sortí d’allà deixant un rastre de sang. Els meus ulls ho van veure tot. Ella encara estava al llit, esperant-lo, escoltant a Norah Jones per fer més lànguida l’escena. De l’home que fugí no en puc saber res, no fa servir Internet.

.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s