La Biblioteca de la Senyora Craft.

newenglandLa senyora Craft era viuda i vivia a la casa on conduïa el passeig tacat de pruneres, al final de l’últim carrer de Newburyport. El suc dels fruits sobre les llambordes anunciava la seva sort, era finida al seu llit. Dins la casa s’amagava una Biblioteca que desafiava les lleis naturals per les seves dimensions i catàlegs. Entre els vilatans era sabut que el senyor Craft no havia mort, restava submergit entre els llibres que tenia, en una sala tan profunda que ja no en podia sortir. La seva senyora no hi va entrar mai, ella considerava la Bíblia com l’únic llibre, l’autèntic llibre de llibres, o sigui l’única biblioteca.

La senyora de la casa era estimada per tothom, però ningú va poder veure el seu cos, les circumstàncies de la mort ho impedien. Unes circumstancies que gràcies al seu hereu mai van ser aclarides. Els seus conciutadans l’estimaven per la seva filantropia i ella adorava el seu únic nebot, que era un reputat professor de la Universitat de Miskatonic, allà estudiava els indis passamaquoddy. Però les seves investigacions el van fer canviar d’objecte, en secret, al descobrir una carta escrita per un acadià en un moment indeterminat sobre un llibre fantàstic. El llibre era tot allò que hom vol al llegir. Cada paraula era un món i cada capítol un somni. El resultat total era un simfonia de paraules, on el to de cada una era irrepetible, com un reflex en un laberint de miralls.

Aquest llibre d’autor irreal, era descrit a la carta. En ella s’explicava com va ser escoltat per l’autor de la missiva en boca d’un crioll que va morir de felicitat en un prat d’herba. El professor Craft va descobrir com un colon francès el va portar a Nova Anglaterra, fugint de la Inquisició. La sagrada institució havia declarat que era un llibre heretge i que només el podien llegir els folls. A l’Evangeli apòcrif segons Lot, en la traducció a la llengua del profeta d’Abdul Al-Hazared, el professor va veure-hi la seva ubicació. Per entendre l’àrab del foll traductor, va necessitar l’ajuda dels savis d’Ubarite, que viuen en una ciutat que és un laberint. Podem llegir:

el llibre de llibres apareixerà el dia que al port enterrat,

en una terra nova d’infidels,

la dona sense home acompanyi el destí de la fruita que cau

El professor Craft es trobava dins l’embull de la incògnita, fins que va rebre una trucada anunciant la desaparició de la seva tieta i va arribar a la finca del final del camí, per vetllar la senyora Craft. Allà tot va encaixar, les prunes, el port, el poble. L’havia trobat. Ella segurament ho ignorava, però estava escrit. Entrà a la casa a corre-cuita, cercant follament el llibre de llibres, però el notari l’enxampà i el portà al seu despatx per obrir el testament.

Al despatx hi havia més gent de l’esperada. Concretament dues persones, un notable fabricant de paper reciclat i un representant de l’Ajuntament, tal com va aclarir el notari. El professor Craft es sorprengué de la presencia dels dos homes. Ell era l’únic familiar de la finida, la casa, el llibre, tot havia de ser seu. En aquella casa, en la que ara era la seva Biblioteca havia descobert històries irreals, havia descobert que l’olor dels llibres és l’olor d’allò que sempre serà recordat, o sigui, de la història. Ningú li podia fer ombra, l’herència  havia de ser seva. Ell tenia la sang dels Craft a la seves venes i aquella casa era seva. El notari parlava en esdrúixoles reglamentaries i ell pensava en versos impossibles. Però en acabar el soliloqui legal, el notari va anunciar que l’hereu de la casa era el traficant de cel·lulosa, el seu legítim hereu no hi tenia dret. El professor Craft no ho podia tolerar, ningú podia entrar a la Biblioteca sense que ell localitzes el llibre. Els mots li sortien de les cordes vocals estripats per la ràbia.

-Qui és vostè? – el puny del professor va aterrar sobre la mandíbula de l’industrial – vostè es una rata que converteix els llibres en pasta de paper – la víctima cridava de dolor- no té dret a una casa amb un Biblioteca tan gran! No ho permetré!

– Imbècil! La biblioteca ja no existeix. Si hagués visitat la seva tieta ho hauria vist – els dos espectadors no donaven crèdit a l’escena i dubtaven entre l’acció o la passivitat.

– No parli d’ella, segur que la va encantar, segur que la va cortejar, segur que la va emmetzinar, vil rata!

– Com s’atreveix! Jo no ho vaig fer res d’això, però ara ho faria encantat. Ella l’estimava i va fer tot el possible pels seus estudis. – els barallats s’agafaven les robes estirats al terra. L’industrial preparava un gran cop, quan el professor s’enretirà.

-Ha dit que la Biblioteca ja no existeix? – xiuxiuejà seient a la seva cadira amb el cap enfonsat. La idea de que hagués desaparegut el gran llibre, el llibre perfecte, va trastocar tot el seu món. Ja tan li feia tot.

– No, la va vendre en benefici de la seva universitat. El cop de puny que m’ha donat no quedarà impune. Ara mateix el denunciaré. Tinc dos testimonis.

– Abans digui’m una cosa, on han anat a parar els llibres?

– Enlloc.

– Com?

– Per donar més diners a la seva Universitat i que vostè pogués ser catedràtic, va convertir tota la biblioteca en pasta de paper. Ella només es va quedar amb una Bíblia. La senyora Craft, vull dir la seva tieta, era molt generosa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s