No llegiu Corto Maltese

scotch

Juan Díaz Canales, Rubén Pellejero, signen Bajo el sol de medianoche. Aquest còmic narra una última aventura del soldat de fortuna Corto Maltese, però jo no el llegiré. Sóc un gran admirador de l’obra d’Hugo Pratt i crec que en la meva adolescència l’hauria signat jo mateix si hagués pogut, però ara no. Ara no el compraré, no el llegiré i intentaré oblidar-lo. Ho faig contra els seus creadors? No. Ho faig per la seva falta d’imaginació. L’autor de Blacksad és incapaç de crear un personatge aventurer, gentil i passat de moda com Corto Maltese? Aquest és el tema pel qual no el compraré.

En la indústria de l’entreteniment actualment prima la còpia, la saga, la sèrie per sobre el fet únic. Si us hi fixeu, actualment és fan poques pel·lícules que no siguin la continuació d’una altra, l’última d’un director consagrat o la pel·lícula d’una anterior sèrie de televisió. És així, ja que el mercat s’ha reorientat en els últims trenta anys. Els motius són diversos i no els descriurem aquí, van des de les idees postmodernes fins a la fi dels grans monopolis dels estudis de Hollywood. Però és evident que rellançar una vella idea, afegir una prèvia a una història emocionant sempre portarà espectadors a la pantalla. Rellançar un vell personatge, sigui dit; que ens va enamorar a tots, és èxit assegurat i més quan ho fan les grans editorials de còmic del sud d’Europa.

La vida atzarosa i bohèmia d’Huga Pratt, les seves idees transmutades al còmic, fan un còctel completament oposat a tot això. Corto Maltese és un cavaller romàntic, enamorat bojament d’una dona misteriosa i embolicat en ideals de justícia que el superen. Hugo Pratt en tenia la patent, ja que d’alguna manera ell també havia fugit d’Etiòpia, ell també havia estat a Buenos Aires i a l’Illa de Pasqua. No és segur, el que camina Bajo el sol de medianoche.

La publicació d’aquest còmic és una reconstrucció d’una festa. És el fill que vol imitar el seu pare, ja que el progenitor l’hi ha explicat les seves fantàstiques vetllades, també la seva fantàstica joventut i ara la vol reproduir, sense pensar una cosa: Els temps han canviat. Es demostra com vivim en uns temps manieristes que només entén la repetició constant i la variació com a temes de creació. Ja fa anys que només es dediquen a improvisar sobre temes de jazz suats, espantats per la grandiositat dels creadors anteriors.

Si vull somiar romànticament, agafaré de la prestatgeria La balada de la mar salada i reviuré l’Aventura. Llegiré que per l’oceà Pacífic el dia de tots sants és el de les sorpreses i em preguntaré qui és el Monjo. Ara bé, si vull somiar, sota el signe del meu temps no llegiré a Hugo Pratt sinó que miraré Blackthorn o Porco Rosso o em llegiré l’Enciclopèdia de les coses que mai han existit. I si em vull enamorar, escoltaré a la Corinne Baley Rae o a Norah Jones. Enyorar temps passats és fàcil i reconfortant, ara fer-los reviure és més preocupant. Per això mateix cal viure els nostres temps creant els nostres propis referents, no els hem de manllevar de les generacions passades.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s