Doneu-me el descans

Ahir vaig, dormir, ahir vaig somiar. Era d’una tribuna sobre coixins de seda. La festa de màscares es movia sota meu, però jo només volia descansar. L’empresa havia estat molt llarga i cansada, segons creia, m’havia salvat de tots els perills als quals havia estat sotmès. El meu sofà presidia la sala de ball on infinitat de màscares eren el cap de llargs i elegants vestits negres. Una llum, però, es movia entre elles. Va cridar-me l’atenció, com ho fa una tija de posidònia blanca enmig d’un banc d’algues fosques.

Havia estat un home viatger, poc estimat i poc correspost. Les meves empreses sempre havien obviat les dones, per tant mai havien estat nombroses al meu costat. Encaixava els cops amb gràcia i no em feia preguntes, però una angoixa sempre m’havia acompanyat. Aquella angoixa dels que se saben sols en la mort. Les bones noticies, només les podia compartir amb pocs amics i les males em feien estar en vigília tota la nit. Ara buscava una companyia que no havia trobat enlloc, entre aquelles ombres em semblava veure-la, era l’única llum blanca en un mar negre.

Unes escales van aparèixer a la tribuna per conduir-me al bell mig del ball. La sala amb la festa s’estenia sense cap aturador. L’arquitectura pot generar malsons per les persones, però també espais formidables. Els cossos l’omplien, la gentilesa acompanyava a tots els convidats. Per l’amfitrió només era una de les moltes festes que regentava. Les llums d’aranya reflectien la resplendor de mil rostres diferents. El sostre i el bancal de persones deixaven un espai enorme al mig, una fosca sorgida de la immensitat. Apropant-se a la multitud vaig començar a distingir les màscares. Eren de formes i dimensions que només un foll veuria en els seus deliris, una ment sòbria no les podria imaginar. No eren d’aquell món, encara que no transmetien ni penediment o culpa. La decadència dels patricis fets emperadors i no déus, era allò que es veia. Al ritme de la música els cossos es movien, com les ones arrosseguen les algues sota el mar. A mesura que baixava els esglaons de l’escala, veia amb deteniment com els cossos es plegaven i obrien, com dones entrades en anys i botides de greix es movien com esveltes ballarines i com les ballarines genuïnament belles s’oferien a vells decrèpits. El banc d’algues era colpit per cada bategada de la música. Una inquietud era palpable a l’ambient, tothom es volia mostrar a l’amfitrió i aquest no arribava. Tothom el volia seduir amb el seu ball per restar en aquell saló abismal. Ningú volia sortir d’aquella festa eterna, però l’amfitrió no arribava. El viatger era aliè a aquesta preocupació, ell només volia trobar la llum que el deixaria descansar.

En davallar les escales sorgides del no-res, em saludà un home. Un home amb smoking, tallat indubtablement per un sastre de Saint Jaimes Street. Duia un mascarot grotesc amb nas blanc i bigoti ros. Em saludà amb els honors dels antics califes; ell era el capità que havia solcat les aigües de vuit oceans per trobar el país del Preste Joan, on els habitants de la regió de la Lemúria oriental li explicaren com arribar al regne secret de Mü. Aquest meravellós viatge acabà patèticament al batres en duel amb el Princep de Hiva i renunciar al seu únic amor, compartit pel victoriós jove. Un vell i savi doctor, em donà la mà per acabar de baixar les escales, que van desaparèixer en posar el peu a la primera balda blanca de l’immens pis. Gràcies al seu enginy, la malaltia no existia a tota la Provença. Des de la torre més alta de Rennes-le-Chateau havia escampat pols de banya de l’últim unicorn de la Selva Negra, mort pel mateix Cèsar i conservat per Abdul Al-Hazred, el poeta boig. Un cop enmig del brogit del ball de màscares, si em vaig encisar va ser per Colombina, una dona amb un vestit que ni la mateixa Aracne podria teixir. Ella havia estat la model d’artistes de diferents països. En una nit de bogeria havia inspirat l’Origen del Món però també havia fet caure a Yves Klein practicant Judo a l’illa sagrada de Miyajima. La seva màscara corresponia al seu nom i mostrava dues ales blanques d’or amb un forat per cada un dels ulls. El vestit llarg amagava els seus atributs i els feia misteriosos.

En aquell moment, just quan Colombina li anava a fer un petó suau als llavis, vaig veure la llum que buscava, reflectida a l’alada del seu antifaç. La musa de Courbet es morí de gelosia si es pot, clar, morir en un camp elisi, quan no li responguí el bes per culpa de la fantàstica visió. En girar-se i saludar la figura blanca decidit a enamorar-se, vaig veure com l’amfitrió irrompia al saló orc. Un esclat de joia fruit de les desenes d’instruments que tocaven a l’unisó, actuà com una onada empenyent per la força sonora invisible tots els ballarins. Tots vàrem quedar trasbalsats. La llum blanca que era amb mi s’amagà entre les altres ombres, com un animal que pateix per ser caçat. L’amfitrió duia la mateixa cuirassa que Alexandre, el més gran de tots, va portar quan entrà als suburbis de Kabul. Tenia el cabell enrinxolat i la bellesa d’un heroi clàssic. Angoixat veia com l’amfitrió també s’acostava a la meva llum, però per algun estrany motiu no li feu cas, tenia tanta gent al seu voltant que només era una disfressa original. Com peixos que s’aprofiten del menjar dels altres, tots els convidats envoltaven l’amfitrió, esperaven els seus favors. Però ell només feia cas al seu seguici, només feia cas a la música i a les dones que ballaven fent l’amor. Ella ja s’havia escapat, però s’havia escapat dels dos i ballava sense rumb.

Gràcies a Polichinela vaig trobar la llum que buscava. Ell era un reconegut filòsof entre els homes de saber i els carteristes de mig món. La seva màscara blanca i una mica xata tenia un olfacte infalible. Ella duia l’únic vestit blanc i curt de tot el ball i no es deixava intimidar. Però sabia què dir-li i les paraules brotaven de la seva boca, ell m’hi acostaria. Davant d’ella em vaig sentir viu, ella era un record de tardor, només la podia veure amb el prisma de la pluja, la seva cara portava una seda blanca que deixava veure dues gemmes de color terrós, envoltades de la clara de les seves retines. El cabell era suau com ho pot ser la brisa del mar, però com aquesta, quan tocava la pell d’un tercer, l’eriçava. Els seus llavis es dibuixaven amb la grisalla, l’ombra feia el volum i una pinzellada blanca i llarga feia de separació.

Al ballar amb la música de l’amfitrió, vaig descobrir els seus moviments hispans. Uns jocs d’ossos que semblaven voler mostrar els seus atributs, però en el seu somriure descobria que encara no podien ser meus. Jugava amb una innocència que només té aquella persona que és viciosa i sap guanyar. Jo, desesperat quan ella mirava un altre ballarí emmascarat, garratibat en veure que s’allunyava i buscava altres parelles, paralitzat de gelosia al veure ballar la seva figura blanca, la vaig agafar de la mà. No li vaig demanar res, vaig fer-la entrar en una habitació apartada revestida de miralls, on els amants poden saber si s’estimen. Ella ja no es podia escapar i va decidir mostrar-se. Sabia que ella era la resposta al meu descans, i que el ball era el preludi d’una vida de senzill amor. Asseguda em contemplava esperant saber el meu futur. Jo, davant dels miralls li vaig explicar com passaríem dies feliços a la platja: els nostres fills jugarien en una casa feta d’ampliacions, jo els ensenyaria a pescar i ella consolaria les nostres nétes en els primers desamors.

En resposta, ella es va treure la seda blanca i m’ensenyà la veritat. Sota la gasa només hi havia ossos. Jo també em vaig treure la meva ignorada màscara d’arlequí i vaig comprendre que realment podria descansar al seu costat per sempre, ja que el meu rostre era una calavera polida pels anys sense carn a la cara.

Ja podia descansar en pau, per desgràcia em vaig despertar.

Airship Lounge

29th November 1929: Passengers in the observation car and lounge aboard the airship R-100. The lounge contains Lloyd loom furniture. (Photo by J. Gaiger/Topical Press Agency/Getty Images)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s