Propaganda Due

La gran sala secreta de la lògia il·legal Propaganda Due bullia esperant el sacrifici. Els cossos encaputxats de tots els assistents miraven al Gran Sobirà, acompanyat del Gran Inquisidor Comentador. Les seves togues eren el símbol del gran poder ocult que es manifestaria allà mateix. Darrere seu, les portes serien obertes i ells els ambaixadors d’un nou ordre mundial. La massa expectant contenia l’alè. La parella a sacrificar entrava. Nus, tenien tatuada al pit la màgia dels descendents de Lilith. Tothom els mirava, ningú es volia perdre cap gràcil moviment de la noia, o el rostre vigorós d’ell. La llum jugava amb les ombres i els hi donava l’efecte necessari per portar el terror al cor dels no iniciats.

Un cant llarg i inquietant ressonava als alts sostres. Era més antic que els homes. El fum i la llum, els cossos emmascarats impacients. L’expectació del públic cap a la parella. Els pits ferms d’ella i els omòplats torçats d’ell. El Gran Sobirà va alçar la veu per declamar:

– Les ordres del nostre gran Déu ha sigut respectades. La llum brillarà en els nostres cors i recuperarem el poder. Amb aquest sacrifici per fi expirarem els nostres pecats. La segona vinguda de Crist Redemptor no serà necessària i tindrem accés a la llum que va fer Déu el primer dia. Germans, crideu amb mi: Glòria a l’arquitecte!-.

– GLÒRIA al gran arquitecte. GLÒRIA a la llum. GLÒRIA!-.

Els sacerdots a les ordres del gran arquitecte van avançar un pas. La parella ja estesa sobre el marbre tremolava, sabien que moririen. Extasiats, tots els assistents cridaven la seva glòria, com si a cada crit volguessin despertar un vell dorment. De fet, ho estaven fent. El Gran Sobirà va aixecar el ganivet de jade.

– Amb aquest sacrifici ens rendim al Déu que habita a l’altra banda d’aquesta porta. Amb aquest sacrifici l’obrirem. Només el Déu que mai ha vist la llum pot purificar el nostre món-.

En abaixar el ganivet va matar la noia. En repetir el mateix acte va morir el noi i la porta que tenia darrere, es va obrir. Tothom va callar. Havien alliberat un monstre, no un Déu. La immunda criatura va somriure. Si un rostre deformat per la falta de llum ho pot fer. El Gran Sobirà va saber del seu error. La massa va intentar fugir presa del pànic. La platea no era res més que ninots xocant els uns contra els altres. Els cossos es barrejaven. Les extremitats es confonien. N’hi havia de trepitjats a terra. El colós blanc va aixafar al Gran Sobirà amb els seus peus i amb les mans va matar una quinzena d’encaputxats que no havien volgut fugir. Els caos ja s’havia apoderat totalment de la sala quan el primer iniciat va arribar a la porta. El monstre matava els iniciats com formigues. Tothom empenyia les portes. No s’obrien. Tots pensaven en què serien devorats, no hi havia escapatòria. La porta no s’obria. Els encaputxats eren el sacrifici.

tumblr_n2g2iawICo1rovfcgo6_r1_1280

Anuncis

L’art de l’Estat Islàmic

o-ISIS-facebook

Volem cantar l’amor al perill, el costum a l’energia i a la temeritat.

El valor, l’audàcia, la rebel·lia, seran elements essencials de la nostra poesia.

La literatura ha exaltat fins avui la immobilitat del pensament, l’èxtasi i la son. Nosaltres volem exaltar el moviment agressiu, l’insomni febril, la cursa, el salt mortal, la bufetada i el cop de puny.

Nosaltres afirmem que la magnificència del món s’ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d’alè explosiu… un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia.

Nosaltres volem alabar l’home que s’agafa al volant, la llança ideal del qual travessa la Terra, llançada a córrer, fins i tot pel circuit de la seva òrbita.

Cal que el poeta es prodigui, amb ardor, pompa i liberalitat, per tal d’augmentar l’entusiàstic fervor dels elements primordials.

No hi ha bellesa sinó en la lluita. Cap obra que no tingui un caràcter agressiu no pot ser una obra mestra. La poesia ha d’ésser concebuda com un assalt violent contra les forces desconegudes, per reduir-les a postrar-se davant l’home.

Nosaltres estem damunt el promontori més elevat dels segles…! Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l’Impossible? El Temps i l’Espai moriren ahir. Nosaltres ja vivim en l’absolut, perquè ja hem creat l’eterna velocitat omnipresent.

Nosaltres volem glorificar la guerra –única higiene del món–, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels llibertaris, els bells ideals pels quals hom mor i el menyspreu per la dona.

Nosaltres volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena, i combatre el moralisme, contra el feminisme i contra qualsevol vilesa oportunista o utilitària.

Nosaltres cantarem a les grans multituds mogudes per la feina, pel plaer o per la revolta: cantarem a les marees multicolors i polifòniques de les revolucions en les capitals modernes; cantarem al vibrant fervor nocturn dels arsenals i de les drassanes incendiades per violentes llunes elèctriques; a les estacions àvides, devoradores de serpents que fumegen a les fàbriques penjades als núvols pels recargolats fils dels seus fums; als ponts semblants a gimnastes gegants que salten els rius llampeguejats al sol amb resplendor de ganivets; als vaixells de vapor aventurers que flairen l’horitzó, a les locomotores de pit ample, que trepitgen els rails com enormes cavalls d’acer embridats de tubs, i al vol relliscós dels aeroplans, l’hèlix dels quals xiscla al vent com una bandera i sembla que aplaudeixi com una boja massa entusiasta.

És des d’Itàlia que nosaltres llancem al món aquest nostre manifest de violència atropelladora i incendiària, amb el qual fundem avui el “Futurisme”, perquè volem alliberar aquest país de la seva fètida gangrena de professors, d’arqueòlegs, de cicerones i d’antiquaris.

Ja durant massa temps Itàlia ha estat un mercat de drapaires. Nosaltres volem alliberar-la dels innombrables museus que la cobreixen tota de cementiris innombrables.

Filippo Tommaso Marinetti, “Le Figaro”, 20 de febrer de 1909

Vestigis de Curador

Joan Vila i l'obra de Vestigis de Curador cartell

Si Duchamp va convertir en art un bidet, si Manzoni va fer dels excrements una obra exposable, perquè l’habitació d’un artista no pot ser art? La intimitat d’un artista pot explicar la seva obra? Podem saber com s’ha format, quins són els seus referents, com els veu ell? Poden ser els llibres que toca, els films que visiona o el paisatge que veu allò que l’han fet ser un artista? Tot això és el que es pregunta Vestigis de Curador.

A aquesta equació hi afegirem una variable. I si l’artista que es descriu encara no existeix? Es pot fer una exposició per mostrar l’art d’un artista que encara no ha pintat. Si la pàgina en blanc a voltes és la més perfecta creació, ja que allà hi podem projectar tots els nostres somnis. No és l’artista que encara no existeix el més perfecte de tots? Com explica Ramó Nash a l’Art Alfa: Dins meu hi ha una imatge, un laberint circular i en moviment. Quan imagino l’aquarel•la que vaig a pintar, o l’escrit que vaig a crear, es veuen en un dèdal de miralls. Tots els detalls estan lligats, és circular, una paraula porta a l’altre, cap traç és injustificat. Imagino una vall i sóc capaç de veure cada arbre, cada esquirol que treu un aglà de cada alzina, la història d’amor que ha passat sota l’ombra fresca d’un arbre a l’estiu, el cabell de la noia i l’atreviment d’ell. Veig a través d’un vidre opac els seus ferms pits i la seva cara fresca, la pell pigada i els ulls lleugerament orientals. Els seus rínxols bruns, la seva joia.

Quan encara no he agafat el pinzell o la ploma i penso sobre allò que vaig a fer, ho puc veure clarament, però en començar a escriure la imatge es desfà, s’aigualeix i per terror meu desapareix. No hi puc lluitar. El record d’aquella calorosa tarda d’estiu, en què un personatge explica la seva desventura en un preciós soliloqui, queda esvaït. La visió d’ella, tot. Els colors del mar aquell dia d’octubre de suau boira, on no hi havia diferencia entre el cel i l’oceà, són impossibles de reproduir. Les lletres que premo al teclat no fan justícia a allò que vull descriure, no puc reproduir els suggerents detalls que puc apreciar i vull transmetre. La fantàstica història que en ella mateixa amaga totes les paradoxes de la condició humana d’una forma elidida, queda reduïda a una colla de versets més o menys romàntics i pretensiosos. Llavors, només en aquest moment, a la confluència entre l’art i l’economia de la vaguesa, considero que el vers més evocador, l’aquarel·la més subtil i el text definitiu, s’amaguen en el clor del paper. Deixar-lo en blanc és l’única opció.

A Vestigis de Curador podrem veure aquest artista que encara no existeix. Podrem veure, així, com serà. Les obres que contemplarem, les que té a la seva habitació, ens serveixen per entendre la seva visió de l’univers, completades per 3 ready-made realitzats pel curador de la mostra. Què és doncs Vestigis de Curador? Vestigis de Curador és l’art que s’anticipa al seu moment històric, és un fet que passarà. És la conjunció de les obres d’un present que ens traslladen al futur. Una exposició d’art que ens ajuda a entendre el futur d’un artista que serà. L’explicació del relat personal d’un artista que encara no existeix. Una reflexió sobre l’art contemporani. Una reflexió sobre allò que pot o no ser art.

Si Duchamp va convertir en art un bidet, Manzoni va fer dels excrements una obra exposable, perquè l’habitació d’un artista no pot ser art? La intimitat d’un artista que explica la seva obra. Podem saber com s’ha format, quins són els seus referents, com els veu ell. Poden ser els llibres que toca, els films que visiona o el paisatge que veu allò que l’han fet ser un artista? Tot això és el que es pregunta Vestigis de Curador.

En aquesta equació hi afegirem una variable. I si l’artista que es descriu encara no existeix? Es pot fer una exposició per mostrar l’art d’un artista que encara no ha pintat. Si la pàgina en blanc a voltes és la més perfecta creació, ja que allà hi podem projectar tots els nostres somnis. No és l’artista que encara no existeix el més perfecte de tots? Com explica Ramó Nash a l’Art Alfa: Dins meu hi ha una imatge, un laberint circular i en moviment. Quan imagino l’aquarel•la que vaig a pintar, o l’escrit que vaig a crear, es veuen en un dèdal de miralls. Tots els detalls estan lligats, és circular, una paraula porta a l’altre, cap traç és injustificat. Imagino una vall i sóc capaç de veure cada arbre, cada esquirol que treu un aglà de cada alzina, la història d’amor que ha passat sota l’ombra fresca d’un arbre a l’estiu, el cabell de la noia i l’atreviment d’ell. Veig a través d’un vidre opac els seus ferms pits i la seva cara fresca, la pell pigada i els ulls lleugerament orientals. Els seus rínxols bruns, la seva joia.

Quan encara no he agafat el pinzell o la ploma i penso sobre allò que vaig a fer, ho puc veure clarament, però en començar a escriure la imatge es desfà, s’aigualeix i per terror meu desapareix. No hi puc lluitar. El record d’aquella calorosa tarda d’estiu, en què un personatge explica la seva desventura en un preciós soliloqui, queda esvaït. La visió d’ella, tot. Els colors del mar aquell dia d’octubre de suau boira, on no hi havia diferencia entre el cel i l’oceà, són impossibles de reproduir. Les lletres que premo al teclat no fan justícia a allò que vull descriure, no puc reproduir els suggerents detalls que puc apreciar i vull transmetre. La fantàstica història que en ella mateixa amaga totes les paradoxes de la condició humana d’una forma elidida, queda reduïda a una colla de versets més o menys romàntics i pretensiosos. Llavors, només en aquest moment, a la confluència entre l’art i l’economia de la vaguesa, considero que el vers més evocador, l’aquarel·la més subtil i el text definitiu, s’amaguen en el clor del paper. Deixar-lo en blanc és l’única opció.

A Vestigis de Curador podrem veure aquest artista que encara no existeix. Podrem veure, així, com serà. Les obres que contemplarem, les que té a la seva habitació, ens serveixen per entendre la seva visió de l’univers, completades per 3 ready-made realitzats pel curador de la mostra. Què és doncs Vestigis de Curador? Vestigis de Curador és l’art que s’anticipa al seu moment històric, és un fet que passarà. És la conjunció de les obres d’un present que ens traslladen al futur. Una exposició d’art que ens ajuda a entendre el futur d’un artista que serà. L’explicació del relat personal d’un artista que encara no existeix. Una reflexió sobre l’art contemporani. Una reflexió sobre allò que pot o no ser art.

Podeu fer les vostres aportacions a <http://www.verkami.com/projects/11022-vestigis-de-curador

>

Somethin’ Stupid

yves klein blue

Tot és fosc però penso que pot ser un dia diferent. Avui sortiré amb tu. Els teus cabells, el teu cul, són pomes dolces i vermelles. Et vull al llit però he d’esperar. Ens trobarem al Boadas amb la llum taronja de les parets i la fusta envernissada. Vestiràs de negre. Una coneguda de Milà em va dir que és el color dels canalles, però en el teu cas no, els canalles no se’t poden comparar. Dins del bar et veuré i beurem una copa o dues, el vespre que passarem junts serà el primer de molts. Només et deixes veure en aquestes hores, segurament em vols evitar durant el dia, però jo seguiré passant amb tu els vespres. Entre nosaltres no hi haurà dies davant la tele. No hi haurà rutines, hi haurà un viatge en moto, una festa en un àtic del centre. Hi haurà una baralla en un restaurant. Una platja deserta de Menorca. Segurament creus que tot això és una mentida, que només vull anar al llit amb tu, però jo vull passar els vespres amb tu. Sembla una cosa estúpida, però potser quan bevem et diré que t’estimo. Ho diré sense por, com si fos normal, tu diràs que no sóc jo que és el gintònic, però qui sap, potser som els dos. Quan sortim del Boadas, és el moment ideal, quan l’un al costat de l’altre pugem les Rambles cap a la plaça Catalunya, se que faràs l’olor perfecta, tens un perfum que em farà somiar. Tu no té l’hauràs posat per mi, ho hauràs fet per motius que se m’escapen. Però és tot allò que vull. La nit, no és negre, és blava amb tu. Seguim caminant i em parlaràs d’il·lusions teves en altres països. Potser tindré una mica de por quan em diguis això, però és igual per què estúpidament t’estimo. Les estrelles del cel ens acompanyen, jo no les puc veure, però dalt del cel són roges. Arribes a casa teva, allà ens separem. Té dit que t’estimava, que érem fets l’un per l’altre, però només estava fent-me la ximpleta, són gemecs que em surten del cor, potser les cames em tremolen i tu no ho notes, però estúpidament espero veure’t un altre vespre. Un altre vespre ens tornarem a veure, et tornaré a dir que t’estimo i tu guardaràs silenci. Portaràs el mateix perfum i la nit també serà blava. I així seguirà la meva estúpida vida, cada vegada que ens veiem trencaré l’encant de la nostra trobada amb les meves paraules. Abans de sortir de casa ja puc sentir el teu perfum, la teva barba, les teves cames, veig els teus llavis i una piga que tens a la galta. Sempre que t’acaricio, sempre que et faig un petó, et dic estúpidament que t’estimo. Potser aquest vespre no he de sortir de casa, potser m’hi he de quedar i passar el vespre sense tu. Però no ho faré per què tu m’has promès un petó. M’has promès molts vespres i jo sóc tan estúpida que he triat passar cada vespre amb tu.

La Biblioteca de la Senyora Craft.

newenglandLa senyora Craft era viuda i vivia a la casa on conduïa el passeig tacat de pruneres, al final de l’últim carrer de Newburyport. El suc dels fruits sobre les llambordes anunciava la seva sort, era finida al seu llit. Dins la casa s’amagava una Biblioteca que desafiava les lleis naturals per les seves dimensions i catàlegs. Entre els vilatans era sabut que el senyor Craft no havia mort, restava submergit entre els llibres que tenia, en una sala tan profunda que ja no en podia sortir. La seva senyora no hi va entrar mai, ella considerava la Bíblia com l’únic llibre, l’autèntic llibre de llibres, o sigui l’única biblioteca.

La senyora de la casa era estimada per tothom, però ningú va poder veure el seu cos, les circumstàncies de la mort ho impedien. Unes circumstancies que gràcies al seu hereu mai van ser aclarides. Els seus conciutadans l’estimaven per la seva filantropia i ella adorava el seu únic nebot, que era un reputat professor de la Universitat de Miskatonic, allà estudiava els indis passamaquoddy. Però les seves investigacions el van fer canviar d’objecte, en secret, al descobrir una carta escrita per un acadià en un moment indeterminat sobre un llibre fantàstic. El llibre era tot allò que hom vol al llegir. Cada paraula era un món i cada capítol un somni. El resultat total era un simfonia de paraules, on el to de cada una era irrepetible, com un reflex en un laberint de miralls.

Aquest llibre d’autor irreal, era descrit a la carta. En ella s’explicava com va ser escoltat per l’autor de la missiva en boca d’un crioll que va morir de felicitat en un prat d’herba. El professor Craft va descobrir com un colon francès el va portar a Nova Anglaterra, fugint de la Inquisició. La sagrada institució havia declarat que era un llibre heretge i que només el podien llegir els folls. A l’Evangeli apòcrif segons Lot, en la traducció a la llengua del profeta d’Abdul Al-Hazared, el professor va veure-hi la seva ubicació. Per entendre l’àrab del foll traductor, va necessitar l’ajuda dels savis d’Ubarite, que viuen en una ciutat que és un laberint. Podem llegir:

el llibre de llibres apareixerà el dia que al port enterrat,

en una terra nova d’infidels,

la dona sense home acompanyi el destí de la fruita que cau

El professor Craft es trobava dins l’embull de la incògnita, fins que va rebre una trucada anunciant la desaparició de la seva tieta i va arribar a la finca del final del camí, per vetllar la senyora Craft. Allà tot va encaixar, les prunes, el port, el poble. L’havia trobat. Ella segurament ho ignorava, però estava escrit. Entrà a la casa a corre-cuita, cercant follament el llibre de llibres, però el notari l’enxampà i el portà al seu despatx per obrir el testament.

Al despatx hi havia més gent de l’esperada. Concretament dues persones, un notable fabricant de paper reciclat i un representant de l’Ajuntament, tal com va aclarir el notari. El professor Craft es sorprengué de la presencia dels dos homes. Ell era l’únic familiar de la finida, la casa, el llibre, tot havia de ser seu. En aquella casa, en la que ara era la seva Biblioteca havia descobert històries irreals, havia descobert que l’olor dels llibres és l’olor d’allò que sempre serà recordat, o sigui, de la història. Ningú li podia fer ombra, l’herència  havia de ser seva. Ell tenia la sang dels Craft a la seves venes i aquella casa era seva. El notari parlava en esdrúixoles reglamentaries i ell pensava en versos impossibles. Però en acabar el soliloqui legal, el notari va anunciar que l’hereu de la casa era el traficant de cel·lulosa, el seu legítim hereu no hi tenia dret. El professor Craft no ho podia tolerar, ningú podia entrar a la Biblioteca sense que ell localitzes el llibre. Els mots li sortien de les cordes vocals estripats per la ràbia.

-Qui és vostè? – el puny del professor va aterrar sobre la mandíbula de l’industrial – vostè es una rata que converteix els llibres en pasta de paper – la víctima cridava de dolor- no té dret a una casa amb un Biblioteca tan gran! No ho permetré!

– Imbècil! La biblioteca ja no existeix. Si hagués visitat la seva tieta ho hauria vist – els dos espectadors no donaven crèdit a l’escena i dubtaven entre l’acció o la passivitat.

– No parli d’ella, segur que la va encantar, segur que la va cortejar, segur que la va emmetzinar, vil rata!

– Com s’atreveix! Jo no ho vaig fer res d’això, però ara ho faria encantat. Ella l’estimava i va fer tot el possible pels seus estudis. – els barallats s’agafaven les robes estirats al terra. L’industrial preparava un gran cop, quan el professor s’enretirà.

-Ha dit que la Biblioteca ja no existeix? – xiuxiuejà seient a la seva cadira amb el cap enfonsat. La idea de que hagués desaparegut el gran llibre, el llibre perfecte, va trastocar tot el seu món. Ja tan li feia tot.

– No, la va vendre en benefici de la seva universitat. El cop de puny que m’ha donat no quedarà impune. Ara mateix el denunciaré. Tinc dos testimonis.

– Abans digui’m una cosa, on han anat a parar els llibres?

– Enlloc.

– Com?

– Per donar més diners a la seva Universitat i que vostè pogués ser catedràtic, va convertir tota la biblioteca en pasta de paper. Ella només es va quedar amb una Bíblia. La senyora Craft, vull dir la seva tieta, era molt generosa.

El somni del monstre

La ciència ficció sempre és anticipatòria i de vegades l’encerta. El còmic El sueño del monstruo, Enki Bilal anticipa l’Estat islàmic i Al-Qaeda. Podem llegir:

Documento confidencial. Dept. Seguridad N.U.

Información mínima: claves necesarias para Thesaurus.

OBSCURANTIS ORDER

Preámbulo: gangrena mafiosa en el seno del neoliberalismo de principios del siglo XXI – graves catástrofes nucleares 82003-2004 en Ucrania, Rusia, Siberia, Paquistán), herencia de la mal dirigida era postsoviética del siglo pasado – Ascensión de las neo sectas y de un fundamentalismo religioso bárbaro.

Compendio. Génesis 2017 Creación del Movimiento Monoteísta Radical, OBSCURANTIS ORDER, por grupos disidentes integristas procedentes de las corrientes sectarias de las tres principales religiones monoteístas (judaísmo, cristianismo, islamismo) con respaldo de las mafias africanas y grupos financieros ocultos. Se designan tres grandes ejes de combate: EL PENSAMIENTO, la CIENCIA, la CULTURA. Objetivos: OSBCURANTISMO INTERNACIONAL y TABULA RASA planetaria generalizadas.

Compendia. Desarrollo 2018-2022- Se ordena el “El Gran Auto de Fe”. Se constituye la Tribu de los Erradicadores. Extensión en África y Europa mediterránea del neotalibanismo paquistaní versión Vatican dissident. Principio de la política de Tabla Rasa. Destrucción metódica de los bienes culturales y científicos en todos los protectorados religiosos controlados por las Obscurantis Order. Implantación de poderosas redes de prosélitos en la Europa neoliberal y en los Estado Unidos. Edición en pergamino de los primeros preceptos de la doble O, en el famoso diccionario del mismo nombre. El lenguaje es purificador y solo se autorizan y enseñan 499 palabras. Creación de los primeros campos de entrenamiento de los ERRADICADORES.

2022-2045 Atentados

2023 – Firma de las teocracias legales (bajo la égida de las Nuevas naciones Unidas) del “Tratado de Terán”, que condena “sin reservas” la Obscurantis Order

Atentados suicidas a ciegas.

Enki Bilal: El sueño del monstruo. p. 26

Bilal

El llibre de llibres.

La posició del llibre perfecte va ser anticipada per Abdul Alhazred, heretge proscrit pels savis de la ciutat secreta d’Ubarite. A les aleies deu a dotze de l’evangeli apòcrif segons Lot està escrit:

“el llibre de llibres apareixerà el dia que al port enterrat,

en una terra nova d’infidels,

on la dona sense home acompanyi el destí de la fruita que cau”

Shisr_(Ubar)9