Doneu-me el descans

Ahir vaig, dormir, ahir vaig somiar. Era d’una tribuna sobre coixins de seda. La festa de màscares es movia sota meu, però jo només volia descansar. L’empresa havia estat molt llarga i cansada, segons creia, m’havia salvat de tots els perills als quals havia estat sotmès. El meu sofà presidia la sala de ball on infinitat de màscares eren el cap de llargs i elegants vestits negres. Una llum, però, es movia entre elles. Va cridar-me l’atenció, com ho fa una tija de posidònia blanca enmig d’un banc d’algues fosques.

Havia estat un home viatger, poc estimat i poc correspost. Les meves empreses sempre havien obviat les dones, per tant mai havien estat nombroses al meu costat. Encaixava els cops amb gràcia i no em feia preguntes, però una angoixa sempre m’havia acompanyat. Aquella angoixa dels que se saben sols en la mort. Les bones noticies, només les podia compartir amb pocs amics i les males em feien estar en vigília tota la nit. Ara buscava una companyia que no havia trobat enlloc, entre aquelles ombres em semblava veure-la, era l’única llum blanca en un mar negre.

Unes escales van aparèixer a la tribuna per conduir-me al bell mig del ball. La sala amb la festa s’estenia sense cap aturador. L’arquitectura pot generar malsons per les persones, però també espais formidables. Els cossos l’omplien, la gentilesa acompanyava a tots els convidats. Per l’amfitrió només era una de les moltes festes que regentava. Les llums d’aranya reflectien la resplendor de mil rostres diferents. El sostre i el bancal de persones deixaven un espai enorme al mig, una fosca sorgida de la immensitat. Apropant-se a la multitud vaig començar a distingir les màscares. Eren de formes i dimensions que només un foll veuria en els seus deliris, una ment sòbria no les podria imaginar. No eren d’aquell món, encara que no transmetien ni penediment o culpa. La decadència dels patricis fets emperadors i no déus, era allò que es veia. Al ritme de la música els cossos es movien, com les ones arrosseguen les algues sota el mar. A mesura que baixava els esglaons de l’escala, veia amb deteniment com els cossos es plegaven i obrien, com dones entrades en anys i botides de greix es movien com esveltes ballarines i com les ballarines genuïnament belles s’oferien a vells decrèpits. El banc d’algues era colpit per cada bategada de la música. Una inquietud era palpable a l’ambient, tothom es volia mostrar a l’amfitrió i aquest no arribava. Tothom el volia seduir amb el seu ball per restar en aquell saló abismal. Ningú volia sortir d’aquella festa eterna, però l’amfitrió no arribava. El viatger era aliè a aquesta preocupació, ell només volia trobar la llum que el deixaria descansar.

En davallar les escales sorgides del no-res, em saludà un home. Un home amb smoking, tallat indubtablement per un sastre de Saint Jaimes Street. Duia un mascarot grotesc amb nas blanc i bigoti ros. Em saludà amb els honors dels antics califes; ell era el capità que havia solcat les aigües de vuit oceans per trobar el país del Preste Joan, on els habitants de la regió de la Lemúria oriental li explicaren com arribar al regne secret de Mü. Aquest meravellós viatge acabà patèticament al batres en duel amb el Princep de Hiva i renunciar al seu únic amor, compartit pel victoriós jove. Un vell i savi doctor, em donà la mà per acabar de baixar les escales, que van desaparèixer en posar el peu a la primera balda blanca de l’immens pis. Gràcies al seu enginy, la malaltia no existia a tota la Provença. Des de la torre més alta de Rennes-le-Chateau havia escampat pols de banya de l’últim unicorn de la Selva Negra, mort pel mateix Cèsar i conservat per Abdul Al-Hazred, el poeta boig. Un cop enmig del brogit del ball de màscares, si em vaig encisar va ser per Colombina, una dona amb un vestit que ni la mateixa Aracne podria teixir. Ella havia estat la model d’artistes de diferents països. En una nit de bogeria havia inspirat l’Origen del Món però també havia fet caure a Yves Klein practicant Judo a l’illa sagrada de Miyajima. La seva màscara corresponia al seu nom i mostrava dues ales blanques d’or amb un forat per cada un dels ulls. El vestit llarg amagava els seus atributs i els feia misteriosos.

En aquell moment, just quan Colombina li anava a fer un petó suau als llavis, vaig veure la llum que buscava, reflectida a l’alada del seu antifaç. La musa de Courbet es morí de gelosia si es pot, clar, morir en un camp elisi, quan no li responguí el bes per culpa de la fantàstica visió. En girar-se i saludar la figura blanca decidit a enamorar-se, vaig veure com l’amfitrió irrompia al saló orc. Un esclat de joia fruit de les desenes d’instruments que tocaven a l’unisó, actuà com una onada empenyent per la força sonora invisible tots els ballarins. Tots vàrem quedar trasbalsats. La llum blanca que era amb mi s’amagà entre les altres ombres, com un animal que pateix per ser caçat. L’amfitrió duia la mateixa cuirassa que Alexandre, el més gran de tots, va portar quan entrà als suburbis de Kabul. Tenia el cabell enrinxolat i la bellesa d’un heroi clàssic. Angoixat veia com l’amfitrió també s’acostava a la meva llum, però per algun estrany motiu no li feu cas, tenia tanta gent al seu voltant que només era una disfressa original. Com peixos que s’aprofiten del menjar dels altres, tots els convidats envoltaven l’amfitrió, esperaven els seus favors. Però ell només feia cas al seu seguici, només feia cas a la música i a les dones que ballaven fent l’amor. Ella ja s’havia escapat, però s’havia escapat dels dos i ballava sense rumb.

Gràcies a Polichinela vaig trobar la llum que buscava. Ell era un reconegut filòsof entre els homes de saber i els carteristes de mig món. La seva màscara blanca i una mica xata tenia un olfacte infalible. Ella duia l’únic vestit blanc i curt de tot el ball i no es deixava intimidar. Però sabia què dir-li i les paraules brotaven de la seva boca, ell m’hi acostaria. Davant d’ella em vaig sentir viu, ella era un record de tardor, només la podia veure amb el prisma de la pluja, la seva cara portava una seda blanca que deixava veure dues gemmes de color terrós, envoltades de la clara de les seves retines. El cabell era suau com ho pot ser la brisa del mar, però com aquesta, quan tocava la pell d’un tercer, l’eriçava. Els seus llavis es dibuixaven amb la grisalla, l’ombra feia el volum i una pinzellada blanca i llarga feia de separació.

Al ballar amb la música de l’amfitrió, vaig descobrir els seus moviments hispans. Uns jocs d’ossos que semblaven voler mostrar els seus atributs, però en el seu somriure descobria que encara no podien ser meus. Jugava amb una innocència que només té aquella persona que és viciosa i sap guanyar. Jo, desesperat quan ella mirava un altre ballarí emmascarat, garratibat en veure que s’allunyava i buscava altres parelles, paralitzat de gelosia al veure ballar la seva figura blanca, la vaig agafar de la mà. No li vaig demanar res, vaig fer-la entrar en una habitació apartada revestida de miralls, on els amants poden saber si s’estimen. Ella ja no es podia escapar i va decidir mostrar-se. Sabia que ella era la resposta al meu descans, i que el ball era el preludi d’una vida de senzill amor. Asseguda em contemplava esperant saber el meu futur. Jo, davant dels miralls li vaig explicar com passaríem dies feliços a la platja: els nostres fills jugarien en una casa feta d’ampliacions, jo els ensenyaria a pescar i ella consolaria les nostres nétes en els primers desamors.

En resposta, ella es va treure la seda blanca i m’ensenyà la veritat. Sota la gasa només hi havia ossos. Jo també em vaig treure la meva ignorada màscara d’arlequí i vaig comprendre que realment podria descansar al seu costat per sempre, ja que el meu rostre era una calavera polida pels anys sense carn a la cara.

Ja podia descansar en pau, per desgràcia em vaig despertar.

Airship Lounge

29th November 1929: Passengers in the observation car and lounge aboard the airship R-100. The lounge contains Lloyd loom furniture. (Photo by J. Gaiger/Topical Press Agency/Getty Images)

Coriolanus

Caius Marci (Coriolanus)

[en resposta a la plebs]

Qui et doni a tu bons mots, voldrà adular-te

tot avorrint-te. Doncs, què us manca, xurma

negada per la pau com per la guerra?

Sí; l’una us fa porucs, l’altra orgullosos.

Qui es fiés de vosaltres, on creuria

trobar lleons, hi trobaria llebres,

i creient-vos raboses, fóreu ànecs.

No seou de més seguretat que les brases

damunt el glaç o calamarsa al sol.

Vostra virtut és la que exalça els homes

que els crims han envilit, i a la justícia

que els colpí justament llança dicteris.

Qui mereix la grandesa, obté el vostre odi.

COm gana de malalts, el vostre afecte,

desitja allò que fa que el mal s’agreugi;

i qui en els favors vostre confia,

neda amb braços de plom i creu que amb canyes

pot el roures tombar. Creure-us? Que us pengin!

Cada minut el que penseu se us muda,

i diueu cavaller a qui abans odiàveu,

i vil a qui esguardàveu orgullosos.

Per quin motiu avui per tots els àmbits

de Roma aneu cridant contra el Senat,

que amb l’ajuda dels déus us té en temença

perquè no us devoreu els uns als altres?

Què voleu?

Coriolanus:

[al forum]

Enrera, gossos bordadors, que odio

l’alè vostre com tuf d’aigües podrides;

i és per mi el vostre amr com la carcassa

d’un cos no enterrat, fent corrompre l’aire.

A fora! Jo us desterro! Aquí quedeu-vos

sempre indecisos: el soroll més feble

de por us trencarà el cor; l’host enemiga,

sols agitant plomalls, serà ventada

que us porti al desesper! Seguiu tenint-lo,

el poder d’allunyar els que us defensen:

fins que un dia, per fi, vostra ignorància,

que quan pot sentir res és quan ja ho toca,

en vosaltres farà presa segura,

i un cop els enemics dintre de casa,

com captius abatuts podrà lliurar-vos

a mans de l’estranger, que sense guerra

us haurà dominat! Jo us menyspreo,

i a Roma per vosaltres; i m’allunyo,

que encara hi ha món enllà d’enllà

coriolanus01

No llegiu Corto Maltese

scotch

Juan Díaz Canales, Rubén Pellejero, signen Bajo el sol de medianoche. Aquest còmic narra una última aventura del soldat de fortuna Corto Maltese, però jo no el llegiré. Sóc un gran admirador de l’obra d’Hugo Pratt i crec que en la meva adolescència l’hauria signat jo mateix si hagués pogut, però ara no. Ara no el compraré, no el llegiré i intentaré oblidar-lo. Ho faig contra els seus creadors? No. Ho faig per la seva falta d’imaginació. L’autor de Blacksad és incapaç de crear un personatge aventurer, gentil i passat de moda com Corto Maltese? Aquest és el tema pel qual no el compraré.

En la indústria de l’entreteniment actualment prima la còpia, la saga, la sèrie per sobre el fet únic. Si us hi fixeu, actualment és fan poques pel·lícules que no siguin la continuació d’una altra, l’última d’un director consagrat o la pel·lícula d’una anterior sèrie de televisió. És així, ja que el mercat s’ha reorientat en els últims trenta anys. Els motius són diversos i no els descriurem aquí, van des de les idees postmodernes fins a la fi dels grans monopolis dels estudis de Hollywood. Però és evident que rellançar una vella idea, afegir una prèvia a una història emocionant sempre portarà espectadors a la pantalla. Rellançar un vell personatge, sigui dit; que ens va enamorar a tots, és èxit assegurat i més quan ho fan les grans editorials de còmic del sud d’Europa.

La vida atzarosa i bohèmia d’Huga Pratt, les seves idees transmutades al còmic, fan un còctel completament oposat a tot això. Corto Maltese és un cavaller romàntic, enamorat bojament d’una dona misteriosa i embolicat en ideals de justícia que el superen. Hugo Pratt en tenia la patent, ja que d’alguna manera ell també havia fugit d’Etiòpia, ell també havia estat a Buenos Aires i a l’Illa de Pasqua. No és segur, el que camina Bajo el sol de medianoche.

La publicació d’aquest còmic és una reconstrucció d’una festa. És el fill que vol imitar el seu pare, ja que el progenitor l’hi ha explicat les seves fantàstiques vetllades, també la seva fantàstica joventut i ara la vol reproduir, sense pensar una cosa: Els temps han canviat. Es demostra com vivim en uns temps manieristes que només entén la repetició constant i la variació com a temes de creació. Ja fa anys que només es dediquen a improvisar sobre temes de jazz suats, espantats per la grandiositat dels creadors anteriors.

Si vull somiar romànticament, agafaré de la prestatgeria La balada de la mar salada i reviuré l’Aventura. Llegiré que per l’oceà Pacífic el dia de tots sants és el de les sorpreses i em preguntaré qui és el Monjo. Ara bé, si vull somiar, sota el signe del meu temps no llegiré a Hugo Pratt sinó que miraré Blackthorn o Porco Rosso o em llegiré l’Enciclopèdia de les coses que mai han existit. I si em vull enamorar, escoltaré a la Corinne Baley Rae o a Norah Jones. Enyorar temps passats és fàcil i reconfortant, ara fer-los reviure és més preocupant. Per això mateix cal viure els nostres temps creant els nostres propis referents, no els hem de manllevar de les generacions passades.

Somethin’ Stupid

yves klein blue

Tot és fosc però penso que pot ser un dia diferent. Avui sortiré amb tu. Els teus cabells, el teu cul, són pomes dolces i vermelles. Et vull al llit però he d’esperar. Ens trobarem al Boadas amb la llum taronja de les parets i la fusta envernissada. Vestiràs de negre. Una coneguda de Milà em va dir que és el color dels canalles, però en el teu cas no, els canalles no se’t poden comparar. Dins del bar et veuré i beurem una copa o dues, el vespre que passarem junts serà el primer de molts. Només et deixes veure en aquestes hores, segurament em vols evitar durant el dia, però jo seguiré passant amb tu els vespres. Entre nosaltres no hi haurà dies davant la tele. No hi haurà rutines, hi haurà un viatge en moto, una festa en un àtic del centre. Hi haurà una baralla en un restaurant. Una platja deserta de Menorca. Segurament creus que tot això és una mentida, que només vull anar al llit amb tu, però jo vull passar els vespres amb tu. Sembla una cosa estúpida, però potser quan bevem et diré que t’estimo. Ho diré sense por, com si fos normal, tu diràs que no sóc jo que és el gintònic, però qui sap, potser som els dos. Quan sortim del Boadas, és el moment ideal, quan l’un al costat de l’altre pugem les Rambles cap a la plaça Catalunya, se que faràs l’olor perfecta, tens un perfum que em farà somiar. Tu no té l’hauràs posat per mi, ho hauràs fet per motius que se m’escapen. Però és tot allò que vull. La nit, no és negre, és blava amb tu. Seguim caminant i em parlaràs d’il·lusions teves en altres països. Potser tindré una mica de por quan em diguis això, però és igual per què estúpidament t’estimo. Les estrelles del cel ens acompanyen, jo no les puc veure, però dalt del cel són roges. Arribes a casa teva, allà ens separem. Té dit que t’estimava, que érem fets l’un per l’altre, però només estava fent-me la ximpleta, són gemecs que em surten del cor, potser les cames em tremolen i tu no ho notes, però estúpidament espero veure’t un altre vespre. Un altre vespre ens tornarem a veure, et tornaré a dir que t’estimo i tu guardaràs silenci. Portaràs el mateix perfum i la nit també serà blava. I així seguirà la meva estúpida vida, cada vegada que ens veiem trencaré l’encant de la nostra trobada amb les meves paraules. Abans de sortir de casa ja puc sentir el teu perfum, la teva barba, les teves cames, veig els teus llavis i una piga que tens a la galta. Sempre que t’acaricio, sempre que et faig un petó, et dic estúpidament que t’estimo. Potser aquest vespre no he de sortir de casa, potser m’hi he de quedar i passar el vespre sense tu. Però no ho faré per què tu m’has promès un petó. M’has promès molts vespres i jo sóc tan estúpida que he triat passar cada vespre amb tu.

Crítica d’art

Eugeni d'ors vist per Ramon Casas

Eugeni d’ors vist per Ramon Casas

Hi ha dues maneres de fer crítica. L’una consisteix en fer la composició del lloc, com si hom es dirigís a un auditori d’homes d’ofici. Una altre consisteix en dirigir-se a un auditori ideal, composat de diletants de les emocions i de les definicions. Les dues maneres són dolentes.

La bona està en saber dirigir-se alhora als dos públics. En saber interessar els dos públics. En donar raons valedores dins cada un dels jocs de valors d’aquest dos públics. Aquesta és la manera bona: però és també la manera més difícil.

Fàcil resultaria sempre si els artistes fossin complets: els públic, preparat; el crític preparat i complet alhora. Sense això, cal parlar a cada un d’aquests grupus sos llenguatges. I es costós de dominar dos llenguatges. I més costós de parlar-los a l’ensems.

En fi, després de tot, el provar no costa gaire. Proveu.

Eugeni d’Ors. La Veu de Catlaunya, 11-VIII- 1915

TEDIUM VITAE

ADRIAN MELIS

Text fet per la publicació del grup de comissaris On Mediation / 2, a partir de l’obra d’Adrian Melis: Plan de producción de sueños para empresas estatales en Cuba (2012)

SOMIAR

 

Morir, dormir…  potser somiar.

William Shakespeare, Hamlet, Acte III, escena 1era.

 

Avui seuré i escriuré el somni que he tingut. L’escriuré i pensaré que és una carta teva, on m’expliques el teu amor. Em creuré tot el que em dius i així una tarda d’estiu ens trobarem sota una alzina, on les ombres de les fulles faran que la nostra pell sigui com la d’una zebra. Només ens hem vist un cop, només ens hem vist dins d’un tren i tu has baixat abans que jo, però sé que tu m’estimaràs i que jo passaré la meva vida amb tu. T’he vist massa vegades en somnis i miralls, t’he vist sempre al meu costat i ara ens hem trobat, l’encontre em pot haver semblat fortuït, però no ho era, havia de ser així.

El somni que escriuràs serà el d’una nit d’estiu, màgica i tenaç. Una nit que acabarà amb l’albada del mar de Menorca. Una nit on el cel serà blau i tu vestiràs de blanc. Jo no em deixaré atrapar, tu em perseguiràs. El nostre voltant serà un escenari, on els personatges no tindran guió i seran aliens a la nostra història. Beurem d’una botella de bombolles, dolces i fredes. M’explicaràs un viatge llavors. Un viatge exòtic i romàntic on vas trobar una joia que descrivia el nostre amor. Jo durant tot el viatge et vaig estimar, però al no confessar-te el meu amor, em vas correspondre. Cada una de les nits que vas ser fora em vas enamorar i dormia moguda per l’ànsia de veure’t. Les hores em pesaven i una angoixa em recorria el cos, l’angoixa de no tornar-te a veure mai més.

Així al somni que m’explicaràs, tindràs una excusa per cada una d’aquestes nits i me l’explicaràs acabant cada frase amb un suau petó al coll. Jo somriuré. M’amagaré sota els llençols i ofegaré la rialla mossegant-me tímidament els meus llavis. El matí serà lluminós, hi haurà núvols que tacaran el blau, però el vent se’ls endurà. Serem feliços. El somni acabarà i jo m’adormiré, potser somiaré.

Somiaré i no em voldré despertar, ja que tu no hi seràs. Seria inútil pensar que tu escriuràs aquesta carta, no ho faràs mai, jo les escriuré totes per tu i així serem feliços. Les tardes que passi avorrida seran tardes on somiaré amb l’amor que hem tingut. Les cartes me les enviaré i tu fingiràs que les has escrit, encara que no sàpigues que existeixen.

Dormiré, moriré i potser entre les dues somiaré. Les teves cartes seran les il·lusions del meu cervell i seran la prova del nostre amor. Tu m’explicaràs els teus somnis i una tarda, quan estigui avorrida em sorprendràs sota una alzina i em confessaràs el teu amor. Jo tindré els cabells voleiant i la seva olor et recordarà un amor adolescent. Jo et veuré i recordaré cada somni, cada il·lusió i llavors sabré que el somni ha sigut real. Sota l’alzina, el vent passarà, els núvols es convertiran en pluja, però tu i jo seguirem sota l’arbre, fins que la nit estiuenca ens porti a un altre somni.

Llegiré la teva carta asseguda amb un jersei vell, ample i còmode. La llegiré i m’adormiré, no em moriré, però sabré que només et podré somiar. Els braços de morfeu seran el meu únic consol. Però secretament, sé que et tornaré a veure, un dia, ens trobarem al mig del carrer i cap ho sabrà, però ja estarem enamorats.

 

SOÑAR

 

Morir, dormir… quizás soñar.

William Shakespeare, Hamlet, Acto III, escena 1era.

Hoy me sentaré y escribiré mi sueño. Lo escribiré y pensaré que es una carta tuya, donde me cuentas tu amor. Me creeré todo lo que me dices y así una tarde de verano nos encontraremos bajo una encina, donde las sombras de las hojas harán que nuestra piel sea como la de una cebra. Sólo nos hemos visto un vez, sólo nos hemos visto dentro de un tren y tú has bajado antes de que yo, pero sé que tú me amarás y que yo pasaré mi vida junto a ti. Te vi demasiadas veces en sueños y espejos, te vi siempre a mi lado y ahora nos hemos encontrado, el encuentro puede haber parecido fortuito, pero no lo era, tenía que ser así.

El sueño que escribirás será el de una noche de verano, mágica y tenaz. Una noche que acabará con el amanecer del mar de Menorca. Una noche donde el cielo será azul y tú vestirás de blanco. Yo no me dejaré coger, tú me perseguirás. Estaremos envueltos en un escenario, donde los personajes no tendrán guión y serán ajenos a nuestra historia. Beberemos de una botella de burbujas, dulces y frías. Entonces me contarás un viaje. Un viaje exótico y romántico donde encontraste una joya que describía nuestro amor. Yo durante todo el viaje te quise, pero al no confesarte mi amor, me correspondiste. Cada una de las noches que estabas lejos me enamoraste y dormía movida por el ansia de verte. Las horas me pesaban y una angustia me recorría el cuerpo, la angustia de no volver a verte nunca más.

Así en el sueño que me contarás, tendrás una excusa por cada una de esas noches y me lo contarás acabando cada frase con un suave beso en el cuello. Yo sonreiré. Me esconderé bajo las sábanas y ahogaré la risa mordiéndome tímidamente mis labios. La mañana será luminosa, habrá nubes que mancharán el cielo, el viento se los llevará. Seremos felices. El sueño acabará y yo me dormiré, quizás soñaré.

Soñaré y no me querré despertar, puesto que tú no estarás. Sería inútil pensar que tú escribirás esta carta, no lo harás nunca, yo las escribiré todas por ti y así seremos felices. Las tardes que pase aburrida serán tardes donde soñaré con el amor que hemos tenido. Las cartas me las enviaré y tú fingirás que las has escrito, aunque no sepas que existen.

Dormiré, moriré y quizás entre las dos soñaré. Tus cartas serán las ilusiones de mi cerebro y serán la prueba de nuestro amor. Tú me contarás tus sueños y una tarde, cuando esté aburrida me sorprenderás bajo una encina y me confesarás tu amor. Mi pelo volará con el viento y su olor te haré recordar un amor adolescente. Yo te veré y recordaré todos los sueños, todas las ilusiones y entonces sabré que el sueño ha sido real. Bajo la encina, el viento pasará, las nubes se convertirán en lluvia, pero tú y yo seguiremos bajo el árbol, hasta que la noche veraniega nos traiga a otro sueño.

Leeré tu carta sentada con un jersey viejo, ancho y cómodo. La leeré y me dormiré, no me moriré, pero sabré que sólo te podré soñar. Los brazos de morfeo serán mi único consuelo. Secretamente, pero, sé que te volveré a ver. Un día, nos encontraremos en medio de la calle y ninguno lo sabrá, pero estaremos enamorados.

Nuestro Fürher, Adolf Hitler ha vuelto.

Imaginaos dormir en un lecho de paja helada en medio de Europa oriental y combatir a cientos de miles de soldados del ejército rojo en las llanuras de Rusia. El enemigo avanza, vuestro corazón se paraliza, los músculos se tensan, cargas tu arma y te preguntas porqué has matado un niño indefenso con la cruz de David en la manga o a un hombre como con la insignia de la hoz y el martillo en la solapa. Tu Fürher te lo ha ordenado: las dudas se despejan. Disparar, matar, descuartizar, quemar, todo por la patria. Eres un héroe de Alemania, eres un buen militante del NASDAP, de las SS o de las Juventudes Hitlerianas.

Ha vuelto, de Timur Vermes, nos narra el retorno de Hitler a Alemania. Un retorno para observar con sus ojos las sociedad alemana de 2011, para ver las contradicciones actuales del corazón de Europa, desde el prisma del humor y la sátira. Un prisma que hará divertir al lector amante del humor negro así como el del aficionado a la historia, hay que que destacar la más que amplia documentación del libro, con un glosario de personajes que ayudará al lector a entender muchos aspectos biográficos del Führer del III Reich.

El libro empieza con la aparición de Hitler, en la actualidad, junto a un descampado con la ropa que llevaba al suicidarse. Caritativamente es protegido por un quiosquero que decide ofrecerlo a una productora de televisión, para hacer el contrapunto a un famoso comediante. Allí interpreta el papel (de Adolf Hilter) de si mismo con un éxito inesperado hasta el punto de tener un programa de humor propio. Evidentemente Hilter usa esos medios para lograr sus fines nacionalsocialistas, él no ofrece monólogos a la audiencia, sino sus discursos, que todo el mundo se toma a broma. Como dice el dicho; entre broma y broma la verdad se asoma.  Nadie se toma a Hitler en serio. Una escena ilustra el caso: En una entrevista para el periódico Bild, le preguntan: Usted admira a Hilter? – él con un humor más propio de Churchill aclara- Si! Todas las mañanas frente al espejo. En ese momento la periodista anota en su libreta que el entrevistado es un admirador ferviente de Hitler. Una lógica que parece escrita por los hermanos Marx. El periodista tiene delante de él a Adolf Hitler y le pregunta si se admira… Escenas como esa harán reír al lector de forma desternillante. Alrededor del programa se forma un grupo de simpatizantes del Fürher que lo ven como el comediante perfecto, aquel que nunca abandona su papel, porque se representa a si mismo. Las salutaciones nazis aparecen entre chistes. Nadie lo hace en serio, pero saludan al Fürher como los fascistas, aunque solo sea para continuar las bromas del plató. El autor utiliza el humor para ver como responderíamos a Hitler, hasta el límite en que vemos que reímos y pensamos como él. La habilidad del escritor es la de hacerlo muy sutilmente, nos hace reír, primero de uno de los mayores genocidas de la historia, para luego ver que nuestras ideas y las suyas son más similares de lo que creíamos. El fascismo es eso, se hace amable y populista para lograr sus objetivos.

En la novela el humor es la válvula de escape para el Fürher, su tribuna pública para ganar adeptos. Al ser un bufón puede decir lo que quiera y arremeter contra todos. Nadie cree realmente en sus palabras, pero el público empieza a creer en él. Todo el mundo está desconcertado y él marca las directrices, actúa como un líder nato. ¿Quién le puede decir que no haga política si hace monólogos? Los límites del humor son explorados por Vermes y Hitler es el guía que pone ante los lectores. Una forma distinta de enfocar la problemática nacionalsocialista en una sociedad que hace ya ochenta años abrazó las tesis fascistas cual naufrago coge un salvavidas en medio de una tormenta.

La ascensión al poder de Hitler es una historia, que se repite con consecuencias menores durante todo el siglo XX en diferentes países. Un país empobrecido: el hambre y la desesperación sacuden la nación. Los militantes de izquierdas ofrecen soluciones, el pueblo los secunda. Pero las clases altas, no afectadas por ese empobrecimiento tienen miedo, el país cruje debajo de las botas de los policías en las manifestaciones. Llega la salvación, una posición intermedia que no es de izquierdas, pero ofrece sus mismas soluciones sin tocar el dinero de los grandes empresarios. El aprendiz de mago en esta solución, descubrirá que las fuerzas que ha liberado son fatales. Las represiones posteriores diezman al pueblo. La rueda de la historia siempre se engrasa con sangre humana. La guerra llega y las clases altas ven con desesperación como su magia no era magia, era la entrega del país a un psicópata grandilocuente. Este hecho obliga a una redención con el pasado. Una redención cultural y política. En las películas sobre la segunda Guerra Mundial vemos a valientes héroes americanos, ingleses o resistentes franceses luchar contra el invasor. No vemos americanos como Henry  Ford, firme entusiasta de Hitler. No vemos a Chamberlain dar los Sudetes a Alemania. No vemos a los franceses de Vichy bombardeando des de sus barcos a tropas inglesas. Tampoco vemos como la sociedad que fue acusada por Zola reniega de su antisemitismo. No lo vemos porque en realidad estaban a su favor como mal menor. Preferían a Hitler que a Stalin. Veían en el comunismo todos los males de la humanidad y lo enviaron a combatirlo.

En mayo del 1942 el ejército británico en su campaña de hojas volante lanzó postales, con fotografías de inmensos cementerios que se extendían hasta donde alcanza la vista, sobre el frente nazi. El Front-illustruerte (revista de propaganda soviética para los soldados alemanes) en la portada de Diciembre del 1941 mostraba un árbol de navidad con un cadáver colgado por la nieve y un cementerio al fondo. La primera página en Agosto del 1943 mostraba a un soldado alemán andar por un rio de sangre, preguntándose: ¿Y ahora qué? El holocausto sacudía Europa, además de todo el mundo civilizado. Al perder la Guerra los nazis, como perdedores, fueron demonizados y declarados únicos culpables de lo sucedido, pero las atrocidades aliadas estuvieron a la altura de las nazis. En cuestiones de guerra los seguidores de Hitler no inventaban nada ni eran muy diferentes a sus enemigos.

Alemania mató directamente a incontables millones de personas, en su mayoría simples trabajadores, o según el argot militar, civiles. Nada que no haya hecho ninguna de las potencias actuales. Pero los germanos se diferencian de las otras naciones por las contradicciones en sus adversarios y el poder de seducción que generaron. La magia del aprendiz de mago resultó fatal y todos pagamos sus errores.

Adolf Hitler era un hombre encantador que sedujo a los alemanes de Weimar, sedujo a una sociedad y mediante el libro que he presentado seducirá al lector. Ha vuelto nos hace ver que en el fondo de nuestros corazones simpatizamos con Hitler. Secretamente nuestro pensamiento simpatiza con Hitler; leemos que come que ve la televisión o que pasea. Le gustan los niños y seguramente sería un tío ideal para nuestros hijos o un cuñado que no se entromete en las parejas. Timur Vermes enfoca la problemática nazi des de un punto de vista diferente, una sátira para los amantes del humor negro, pero no para las mentes más sensibles. Un libro que explora el príncipe, no el monstruo, de una de las figuras más inquietantes del siglo XX. Durante la lectura de este libro reiremos, simpatizaremos y nos haremos nuestro al protagonista. Para cuando hayamos pasado la última página, una sensación nos subirá del estomago para llegar a nuestro cerebro con un relativo espanto. Nuestros pelos se erizarán un poco, tendremos cierta sensación de vacío junto con unos temblores en el brazo derecho, hasta quizá nos sentiremos culpables. La sola duda nos pone nerviosos y nos deja sin habla. Hemos estado acordes con Hilter durante centenares de páginas ¿lo estaríamos en la realidad?

Alexander Rodchenko entrenament